Sorry I haven’t written to you for
so long. I’ve been very busy doing projects and studying for exams from
college. If I’d had time I would have written to you before.
I told you last summer that I was
going to study nursery education. I’m enjoying this first year a lot because
I’m learning about how to educate children. What is more, I’m trying to
practise with some children I know. Last week one of them told me that I was a
really good teacher and obviously these words encouraged me a lot. I also went
to a school to see four-year-old children to do a project for the university. I
wish you were here to tell you all my experiences. Do you remember how much
time we spent teaching our dolls? I hope you are enjoying your cooking course
in Palma. I may visit you this summer.
I must go now as I have to study for
an exam.
Best wishes,
Andrea
166 words
Essay
Nowadays, there are some teachers
that are using modern methodologies. However, there are teachers and parents
who think that traditional methodologies are better than the modern ones.
On the one hand, there are a lot of
people who went to traditional schools and felt discouraged because of their
low marks. Although they were not told what they needed to improve. That was
the reason why lots of them left school and started to work. In addition,
students who are taught with traditional methodologies tend to memorize without
understanding the meaning of what they are studying.
On the other hand, students who have
traditional teachers have a better behaviour in class. Furthermore, it is an
easy and cheap way to teach.
To conclude, I believe that, if
teachers used a more modern methodology, students would be more motivated.
Consequently, it is more probable for them to find a good job. What do you
think about traditional methodologies? Are you for or against?
My name is Andrea, I was born in
April 1994 in Ibiza. I’ve always lived in Can Misses with my parents and my
brother, I like this area because it’s quiet and near Ibiza city.
I’m in my first year at university,
studying Infant Education, not only because I’ve always wanted to be a teacher
but because I also love children. When I was at primary school I used to play
at being a teacher.
I have a dog called Candy who is so
affectionate and is always wagging her tail. But she is very naughty and gets
on my parents nerves; they scold her, but, Candy still wags her tail.
One of my main interests is reading,
especially romance novels such as ‘The Notebook’ written by Nicholas Sparks.
Another I have is oil painting. I also enjoy watching films, listening to music
whenever I have time.
Avui vaig a reflexionar
sobre tot allò que he après a l’assignatura de Basses Didàctiques i Disseny
Curricular. Primer de tot vull dir, que abans de cursar aquesta assignatura mai
havia pensat en que existís una altra metodologia que no fos la tradicional, jo
veia el fet d’aprendre com a estudiar del llibre de text i fer exàmens. I ara
que he acabat aquesta assignatura, veig que es pot aprendre investigant, fent
projectes i utilitzant les TIC. Per tant la meva visió de l’educació ha canviat
molt.
Aquesta assignatura m’ha
servit, per donar-me compte de que necessitem un canvi a l’educació, i les
mestres ho hem d’aconseguir, hem de motivar als nens per a que no perdin la
emoció per a aprendre, ells han de ser els creadors del seu propi coneixement,
mentre que el mestre els guia, i a més, han de reflexionar sobre allò que han
après.
Aquest temps, hem utilitzat
eines molt diverses, algunes col·lectives i altres individuals, principalment blogger,
on tinc el bloc on he escrit setmanalment, voki, animoto, ivoox, slideshare,
voicethread, photopeach, twitter... aquestes m’han servit per reforçar els meus
coneixements. A més, fent l’ús del bloc ara puc veure les meves entrades de
principi de curs y veure la meva evolució, a part, també podem veure els treballs
de les altres companyes i encara reforçar més les nostres idees. Per tant, quan
sigui mestra també vull que els meus alumnes utilitzin eines, i puguin ensenyar
el que han après a altres nens.
L’eina d’aquesta entrada,
es un video fet per mi i n’Andrea Alba, on estem reflexionant sobre algunes de
les coses que hem après:
A part d’aquestes eines,
també són molt importants les recerques en blocs, llibres, vídeos, fotos... ja
que ajuden molt a ampliar els coneixements. Per exemple, jo les he usat molt
amb aquesta assignatura i m’han sigut molt útils.
Per altra banda, ha sigut
la primera vegada que utilitzo imatges lliures, que les buscava per creative
commons a google. Abans, només buscava a l’opció d’imatges a google sense
pensar que potser l’autor d’aquesta imatge no la volgués compartir.
Altra cosa que m’ha semblat
molt útil, és aprendre a reflexionar, ja que és molt important fer-ho després
de cada procés d’aprenentatge. I malgrat la importància que té, abans de fer
aquesta assignatura mai m’havien fet reflexionar, per tant em va costar molt al
principi, però poc a poc ho he aconseguit.
Ara us vull mostrar el meu
com era el meu ple a principi de curs:
La setmana passada, vam fer un debat a classe que prèviament havíem
preparat mitjançant el twitter, utilitzant els hashtags #dbateiv i #uib. El
debat anava sobre l’escola tradicional i l’escola constructivista, i era per
rols, els tres primers dies unes defensaven l’escola tradicional i les altres
l’escola constructivista i els tres següents ens vàrem canviar els rols.
Tant a twitter com a classe, primer em va tocar defensar l’escola
constructivista, i no vaig tenir ninguna dificultat per fer-ho, ja que estic
totalment en contra de l’escola tradicional i em semblava molt fàcil contestar
als twitts de les meves companyes que la defensaven. A més, opino que aquesta es la vertadera
escola transmissora del coneixement, ja que ensenya competentment, de manera que
el que aprenguis ho puguis aplicar en situacions reals.
Aquests són alguns dels twitts que vaig possar:
En canvi, quan vaig canviar de rol, vaig tenir moltes dificultats per
defendre l’educació tradicional, no em sentia bé al defensar-la i m’ha semblat
molt difícil rebatre a les meves companyes perquè escrivien comentaris molt
certs. Encara que, al haver estudiat en aquesta escola m’ha ajudat a posar
comentaris.
Aquesta activitat per twitter m’ha semblat molt interessant, i, opino que
ens ha servit de molta ajuda, per fer el debat a classe, perquè anàvem molt
preparades. A més, podíem anar posant comentaris al llarg del dia, sense tenir
un horari fix, per la qual cosa em sentia amb més llibertat. Per altra banda,
vull dir, que abans només utilitzava el twitter per oci, i ara he descobert que
se’l pot donar altres usos, com per exemple l’aconseguir més informació sobre
l’educació i per tant aprendre.
El debat que hem fet a classe, crec que ha sortit molt bé gràcies a
l’activitat prèvia. A més podíem reforçar-lo via twitter, i mentre alguna
parlava les altres podien anar comentant-lo per aquest.
L’activitat en general, crec que ens ha ajudat molt, perquè hem pogut
reforçar tots els coneixements que teníem a nivell individual, i, al ser una
activitat en grup els hem ampliat amb comentaris d’altres companyes. Per últim,
vull dir, que abans ja pensava que necessitàvem un canvi en l’educació, però
amb aquesta activitat m’he donat compte, de que per a canviar-la, primer hem de
canviar la ment de moltes persones que encara pensen que l’escola tradicional
és la millor opció, i, tot i que han estudiat en aquesta, volen que els seus
fills estudiïn estudiant amb la mateixa metodologia que ells. Aquests, creuen
que abans no hi havia tant fracàs escolar com ara i hi havia més disciplina,
quan en realitat, es tenia por al mestre i el que suspenia s’anava a treballar
i només quedaven els que sabien respondre a aquest mètode.
Aquesta setmana, després d’haver
vist l’educació des d’un punt global, em vaig a centrar en l’Educació infantil,
que consta de dos cicles:
·El primer acull els infants de
tres mesos fins als tres anys, i es molt important el moviment i el joc, a més
de la necessitat d’una relació estreta entre la família i l’escola, ja que els
pares han de sentir que el nen estarà bé amb la mestra.
·El segon dels tres als sis anys,
on es domina progressivament el llenguatge verbal que permet conèixer el món
que els envolta, ja que en aquesta edat tenen molta curiositat per aquest; assoleixen
autonomia en els hàbits personals ajudant-se d’adults; segueix sent important
la comunicació amb la família i l’escola, encara que no tant com a el primer
cicle.
Els infants poden aprendre de
maneres variades, com per exemple manipulant objectes i jugant; amb
experiències de situacions que ha viscut; amb càstigs i premis, que els
indiquen els límits a partir dels quals les seves conductes no són acceptades;
la imitació de les persones més properes a ells; mitjançat un aprenentatge
compartit, al qual la persona adulta guia l’infant i aquest per la repetició de
les accions va creant esquemes mentals.
Bassedas (1996) diu, que ens
trobem tres àmbits indissociables, que es tradueixen en tots els currículums
d’educació infantil, i que són importants al llarg de tota la vida, però
especialment als inicis de la vida:
·Descoberta d’un mateix: procés en el qual els infants es coneixen a
si mateixos, s’utilitzen recursos per iniciar el camí cap a l’autonomia.
·Descoberta de l’entorn natural i social: representació del món, de
l’existència de vincles afectius i de sentiments de pertinença.
·Intercomunicació i llenguatge: mediació entre l’individu i el medi,
a la qual s’ha de fer bon us de formes de comunicació i de representació.
A l’educació
infantil es important controlar el temps respectant les necessitats dels nens,
i hem de tenir clar: que tot el temps és educatiu “el temps d’aprendre i el
temps de viure i créixer no estan separats” Bassedas (1996); que cal una certa
regularitat per a que els nens aprenguin hàbits; ha d’haver una flexibilitat i
resposta a les necessitats dels nens, ja que poden aparèixer imprevistos; i una
diversitat i alternances, ja que els nens es cansen fàcilment.
Per altra
banda, l’espai també és important, ja que ha d’estar adaptat als nens i a les
famílies que porten els fills. A més, l’escola ha de donar bona imatge i ser
acollidor, i decorar-la pensant en els infants.
A l’escola
infantil hi ha uns criteris, que fan
possibles un bon desenvolupament i un bon aprenentatge als alumnes:
·El foment de l’autoconcepte i de
l’autoestima: una mestra que sàpiga tractar els sentiments dels nens, ajuda
a assolir un benestar d’aquests. Els infants, a partir de l’opinió d’ells mateixos
i la de les altres persones, van construint l’autoconcepte i l’autoestima.
·L’ensenyament com a activitat compartida:
els infants han d’anar construint el seus conceptes, i en aquest procés han de
ser guiats, pels pares, mestres...
·Aprenentatge significatiu i globalització:
si un infant estableix relacions entre allò que se li presenta o explica i
el que el ja sap, pot fer un aprenentatge significatiu. I quan donen sentit i
relacionen els nous aprenentatges amb els coneixements que ja tenien, globalitzen.
·L’atenció a la diversitat: a
l’educació infantil hi ha molta diversitat, ja que al llarg d’un any de vida
canvien molt, l’influencia de les famílies es molt evident, a més els nens amb
necessitats educatives especials estan integrats a l’aula.
·La importància de l’activitat lúdica: el
joc és important per al desenvolupament global i harmònic dels nens, i les
persones grans, hem de propiciar i afavorir-lo. A més l’infant a través del
joc, explora el seu entorn.
També és molt
important la creativitat, ja que els nens petits en tenen molta i poc a poc
deixen de tenir, i això pot ser degut als mestres, que no la potencien. Per
tant haurien de deixar als nens desenvolupar la seva creativitat lliurement.
Aquest video, del minut 4.00 al 4.45, parla de l'importància de l'educació infantil:
Aquesta
setmana, m’ha costat més fer l’entrada perquè estic una mica aclaparada, per
els exàmens i treballs. Encara que m’ha agradat endinsar-me en l’educació
infantil i conèixer els àmbits que treballen i els criteris, ja que només coneixia
alguns d’aquests.
Per altra
banda, l’eina l’he trobat difícil, perquè no la trobava al moodle i he tingut
que accedir mitjançant el bloc d’una companya, quan he deixar el meu comentari,
no sabia com posar la meva foto. Però, malgrat les dificultats, m’ha semblat
molt interessant, ja que hem ajuntat tots els comentaris de les companyes de
classe.
Aquesta setmana vaig a parlar de
l’avaluació, que segons el llibre
Aprendre i ensenyar a l’educació infantil (1996), una avaluació serveix per
informar-se de com ha sortit una activitat i veure si hi ha que canviar algun
aspecte. Hi ha diferents tipus classificats segons diversos criteris:
·Atenent a la seva finalitat:
-Avaluació de diagnòstic: per conèixer d’on parteixen els alumnes.
-Avaluació integradora: per conèixer el resultat final.
-Avaluació formativa: vol regular i orientar als alumnes, de manera que
puguin reforçar allò en que fallen.
·Atenent al moment de la seva
aplicació:
-Avaluació inicial: es fa a l’inici del procés.
-Avaluació final: es fa al final del procés i serveix per conèixer quins
són els continguts assolits.
-Avaluació global: s’avaluen aspectes clau d’un conjunt.
·Segons el grau de relació amb
l’avaluador:
-Avaluació externa: si els avaluadors no han participat al procés
d’ensenyament-aprenentatge.
-Avaluació interna: si els avaluadors han participat al procés:
-Autoavaluació: l’avaluador i
l’avaluat són la mateixa persona.
-Heteroavaluació: l’avaluador es diferent
a l’avaluat.
-Coavaluació: els subjectes s’avaluen
mútuament.
·Segons el criteri de comparació:
-Avaluació criterial: es comparen els resultats del procés amb uns
propòsits fixats d’abans. (Es fa una proba basada en el llibre de text, i
segons la quantitat que s’escriu varia la qualifició)
-Avaluació normativa: els resultats del procés es comparen amb el nivell
general d’un grup.
Actualment des de que els nens
són petits han de fer proves per avaluar les possibilitats de cada un,
convertint-se en una funció selectiva, de manera que, només els que sàpiga
respondre al model educatiu puguin avançar fins a la universitat o estudis superiors.
Amb aquesta funció selectiva s’ha aconseguit només se li presti atenció als
continguts que van a ser avaluats, el referent dels quals és el llibre de text,
“aquello que es importante enseñar y
aprender no son los contenidos indispensables para emprender una carrera
universitaria, sino los que pueden ser evaluados mediante una prueba escrita y
en un tiempo limitado” Zabala (2007, p. 195).
Aquest tipus d’avaluació a de
canviar, Zabala (2007) diu que la funció de l’avaluació hauria de ser un medi
per conèixer la capacitat dels alumnes per aplicar allò après a la vidaquotidiana. L’ensenyament per
competències ha de partir d’una situació-problema, per tant d’aquestes
s’haurien d’avaluar tant les fases que es fan abans de donar una solució a
aquest problema com la solució d’aquest, de manera que els alumnes coneguin les
seves dificultats i puguin canviar les seves estratègies d’aprenentatge. “L’avaluació
ha de servir bàsicament per intervenir, canviar i millorar la nostra pràctica i
l’evolució i l’aprenentatge de tot l’alumnat” Bassedas (1996).
Per altra banda, el paper de les famílies
es fonamental, aquestes han d’animar als nens pels resultats positius i
animar-los i ajudar-los quan no han aconseguit assolir els continguts. Una
pregunta típica de les famílies tradicionals es “que nota has tret?”, en
comptes de “que has aprés?”, opino que amb aquesta pregunta els nens pensaran que
aniran al col·legi a per a superar unes probes, i no pas a aprendre.
Per a jo, l’avaluació sempre ha
consistit en fer una sèrie de probes per a cada assignatura, basant-se en els
llibres de text, amb les quals es treia una mitjana, que podia ser d’un 0 fins
un 10. Però desconeixia els altres tipus d’avaluació, per tant aquesta setmana
he après que una avaluació no té per que tenir una funció selectiva, sino que
també pot servir per orientar els alumnes i ajudar-los a millorar les seves
errades o mètodes. També, que el nivell del grup d’alumnes pot dependre de la
mitjana d’aquests, i no només del llibre de text, per tant no entenc, perquè
molts professors fan avaluacions inicials i desprès es basen en el nivell del
llibre. A més m’hi he donat compte de moltes famílies s’interessen per la nota
dels fills i no per l’aprenentatge obtingut, a més hi ha algunes que exigeixen
als fills una nota mínima i si no la treuen el castiguen, i degut a això els
nens s’angoixen.
Pel que fa a l’eina d’aquesta
setmana, només he tingut dificultats per posar una foto de fons al powerpoint i
a continuació escriure d’amunt, però de seguida vaig trobar solucions i ho he
pujat a slideshare i ho he compartit sense problemes.
Per acabar, vaig a posar un video, es tracta d'una carta a la qual, un alumne li diu al seu mestre com ha de ser, també fa referència al procés d'avaluar:
La setmana passada, vaig explicar
que era el currículum, les seves característiques, fonts i la seva problemàtica,
aquesta setmana vull ampliar-lo una mica amb en Zabala, que a 11 ideas clave diu, que no tenim una
metodologia pròpia per a ensenyar les competències, però si sabem algunes
condicions generals de com han de ser, i són que aquest currículum ha de estar
enfocat de manera globalitzadora, es a dir, sense que els continguts estiguin
tancats en una classificació segons un criteri de pertinença a una disciplina,
per tant hem de canviar el currículum
actual, ja que la vida quotidiana no està dividida en disciplines. Zabala a 11 ideas clave (2007, p. 165) diu “necesidad de que las áreas disciplinares
asuman, en la forma de enseñarlas, las condiciones para el aprendizaje de los
contenidos y competencias comunes, especialmente en el ámbito interpersonal i
social” Això vol dir, que els professors no s’haurien de tancar en la
seva matèria, un professor de naturals, per exemple, hauria d’avaluar la
llengua.
A classe hem vist uns vídeos
d’uns professors del CE Jacint Verdager, que diuen els canvis que s’haurien de
fer a l’educació:
El segon canvi que s’ha de fer
després del curricular, es els canvi delsprofessors, a la segona entrada, vaig parlar des mestres de l’escola
tradicional i de la nova escola, aquests últims, són el tipus de mestre cap al
qual s’ha d’evolucionar, un mestre que es preocupa per l’alumne i
l’orienta. Aquests han d’explicar allò
que els alumnes no són capaços d’assolir per ells mateixos, mentre que
l’adquisició del coneixement ho fa l’alumne. El mestre, al treball sistemàtic,
controla les activitats i avalua els alumnes segons es desenvolupen
individualment, per després poder participar al treball cooperatiu. En Zababla
a 11 ideas clave (2007, p. 172-173)
diu que les funcions del professorat són, permetre l’adaptació a les
necessitats de l’alumnat; contar
amb les aportacions i els coneixements
dels alumnes; fer que els alumnes trobin el sentit del que fan, i fer que els
resulti necessari, establir reptes i desafiaments al seu abast; oferir ajudes adequades
al procés de construcció de l’alumne; promoure l’activitat mental
autoestructurant, el autoestima i el autoconcepte; promoure canals de comunicació
per regular els processos de negociació, participació i construcció; potenciar
l’autonomia dels alumnes; valorar els alumnes segons les seves capacitats i
esforços.
Una vegada canviat això,
necessitem una organització de centre, on
es necessita una bona formació del professorat i el suport entre ells, a més
d’una reflexió de com han fet el treball. Per altra banda, s’han de fer
claustres on els professors expliquen als altres els projectes que s’estan
duent a terme. En Zababla a 11 ideas
clave (2007, p. 175) diu que cada alumne té unes característiques
particulars, i per això hi ha que adaptar mesures organitzatives i medis
materials que facilitin una atenció el més individualitzada possible (grups,
parelles o un sol individu). Bassedas, Huguet i Solé a Aprendre i ensenyar a l’educació infantil (1996, p.138), diuen “es
interesant i positiu conèixer uns altres centres diferents i compartir amb ells
espais de formació i d’intercanvi per tal de revisar i millorar la pròpia
pràctica”.
Les eines que s’han d’utilitzar, segurament són les noves eines, però
per això s’ha de saber com utilitzar-se, amb una metodologia adaptada. Si els
nens fan restes i sumes a la pissarra i arriben ordinadors nous i es segueix
fent el mateix, no ha canviat res.
L’espai, té un paper important amb l’organització, la relació entre
els alumnes, l’aprenentatge, l’autonomia, i és una cosa que no es te en compte.
A més, l’aula, en aquest tipus d’educació on tothom aporta coneixement ha de
estar bé organitzada. Zabala (2007), diu que el espai ha d’estar ordenat segons
la fase en la que estem d’una activitat, i el mateix passa amb el temps, depenent de la fase, es
necessitarà més temps o menys. Bassedas, Huguet i Solé a Aprendre i ensenyar a l’educació infantil (1996) diuen que a l’aula
ha d’estar organitzada segons les necessitats (jugar, aprendre, menjar; un lloc
per a que les professionals parlin i treballin en equip; un altre per a parlar
amb les famílies).
Escola i entorn, tenint la possibilitat de treballar amb altres
països i cultures, podem eliminar la marginació social i racisme, però per fer
això l’escola ha d’incloure l’entorn i l’escola ha d’estar sobre l’entorn.
Aquesta setmana he ampliat els meus coneixements sobre els canvis que hi ha que fer a l’educació, m’agrada llegir les entrades anteriors i veure com vaig ampliant aquests, i espero posar-ho en un futur proper. Abans ja havíem vist una conferència den Zabala, i aquesta setmana dels professors del CE Jacint Verdager, d’aquesta manera no et dones conta que estàs a classe i a la vegada aprens.
L’eina d’aquesta setmana m’ha
paregut mes complicada, però a la vegada més entretinguda, perquè he hagut gravar a un nen de 7 anys, després de que m'hagi fet una pregunta i he retallat la part de l’audio que volia posar al bolc, a part he fet algunes fotos per poder pujarles també.
Aquest cap de setmana vaig anar a veure uns gossos nados amb un nen de 7 anys, i en arribar a casa hem va preguntar perquè aquests menjen de la seva mare i els pardals i altres animals no.
Llavors li he preguntat si s’havia com neixen, la seva resposta ha
sigut ,
i a partir d'aqui li he dit que els animals que neixien del ventre de la seva mare es deien menjaven de petits de la seva mare, i que aquesta acció es deia mamar, a més li he explicat que per això se'ls anomenava mamífers.
Aquesta setmana vaig a parlar del currículum i la seva critica,
Per començar, Juanlu, defineix
currículum com “la secuencia de conocimientos entendidos como conceptos,
competencias básicas, criterios metodológicos y de evaluación que un alumno
debería tener asimilados al acabar un determinado nivel educativo”.
Per a que
els professionals dels diferents nivells,
prenguin les seves decisions, es pot dir, segons Coll (1986), que hi ha
diferents fonts que ens ajuden a prendre-les a nivell curricular:
·L’anàlisi
sociocultural: remarca uns aspectes que hi ha que ensenyar prioritàriament
tenint en compte el context social en el que ens situem.
·L’anàlisi
psicològica: ens aporta informació sobre les característiques dels nens a les
diferents etapes i els processos d’aprenentatge que han de fer.
·L’anàlisi
disciplinària: dona informació sobre el tipus de coneixement que ens
proporciona cada matèria.
·L’anàlisi
pedagògica: diu com s’ensenya cada contingut.
Les
característiques del currículum actual (LOGSE) són:
·Obert i
flexible, s’han de donar els conceptes que apareixen en ell, però es pot
aprofundir i adaptar-lo segons el centre, i del propi mestre.
·D’única
etapa, es a dir, a partir d’aquest currículum es fan les adaptacions i mesures
de suport necessàries.
·És un
instrument de treball per als professors, a partir del qual han de fer les
pràctiques.
·Científic,
es a dir, vol aconseguir el constructivisme i té un enfocament investigador.
·Sistemàtic,
es a dir, “S’entén com un tot en el qual la modificació d’un element implica un
canvi en un altre”.
·Es
necessita un nivell de formació de professorat més alt.
·Conté
diferents nivells de concreció, com diuen Bassedas, Huguet i Solé, al llibre Aprendre i ensenyar a l’Educació Infantil:
a)Primer nivell,
l’agent responsable és l’Administració educativa i les Comunitats Autonomes,
estableix uns objectius, que s’han de complir per etapes i/o àrees, a més
d’orientacions per a l’ensenyament i per a l’avaluació.
b)Segon nivell,
aquest l’elabora el claustre del centre. A partir del currículum general, el centre
defineix la pràctica educativa del centre, es a dir, els objectius generals de
cada cicle i la seqüenciació dels continguts, la metodologia didàctica, els
materials i les decisions sobre l’avaluació.
c)Tercer nivell, són
les programacions que fa cada mestre per a la seva aula, per a tot un curs. Es
fa una temporització sobre els continguts que es van a treballar, estratègies
didàctiques, activitats i recursos. També es necessària una referència de com
es fa l’avaluació inicial, formativa i sumativa.
Una
vegada hem vist això, anem a veure què cal ensenyar, com vaig dir la setmana
passada amb les competències apareixen tres àmbits importants, els quals són
uns dels eixos dels diferents aprenentatges que cal fer a l’escola:
·Fets,
conceptes i principis.
·Procediments.
·Actituds,
valors i normes.
Això ho diu perquè el
professor ha de donar el temari que apareix al currículum abans d’acabar el
curs, per tant té pressa i no pot fer activitats per motivar als alumnes i que
ho aprenguin de manera constructivista, es a dir, els professors imparteixen la
classe a l’aula i els nens han d’escoltar-lo asseguts.
Aquests
professors, al haver de complir aquest currículum, no tenen temps de fer
activitats d’observació, investigació, reflexió sobre l’après... perquè això
ocupa massa temps. Com diu Joselu, “El profesor debe escoger con desgarro entre el qué o el
cómo. Si decide interesar y atraer a sus alumnos para que desarrollen sus competencias
comunicativas, que aprendan a leer con algún sentido y a expresarse con
alguna facilidad... ello supondrá un número ingente de clases y de prácticas
que no desarrollarán adecuadamente elcurrículum
oficial.” Es a dir, els nens podrien estar
interessats per aprendre, construint coneixements, però com s’ha de complir el
currículum s’avorreixen i molts abandonen els estudis. A més s’ha demostrat,
gracies a alguns professors, que han tingut el valor de agafar el que li
pareixia més important del currículum i aprofundir-ho amb els seus alumnes, que
aquests alumnes responen positivament a les propostes. Això em fa
qüestionar-me, no és millor aprendre poques coses i bé, que moltes i malament,
que en un futur s’oblidaran perquè no s’han treballat?
Per altra
banda, tenim els llibres de text, que inclouen tots els continguts obligatoris
del currículum, per tant es la opció més senzilla per als mestres, el problema
es que, com diu Ana López “Su
uso conlleva la introducción en la tarea docente de factores que
desprofesionalizan el trabajo de los profesores”, a més, un problema que
jo li veig, és que, estan els continguts separats per temes i pareix que no hi
ha una relació entre ells. En la meva opinió, els mestres haurien de fer activitats
amb els alumnes, construir els coneixements, i si volen, utilitzar el llibre de
text com a font de recerca, malgrat que avui en dia es pot buscar informació
per altres bandes com internet, llibres, enciclopèdies... i per tant, el llibre
de text, opino, no és necessari.
Aquesta setmana, he ampliat el meu coneixement
sobre el currículum. Quan vaig començar el curs, no sabia que era un currículum
a l’àmbit de l’educació, però hem vaig informar per saber-ho, el que no sabia era
la funció que tenien els diferents nivells curriculars, ni l’existència de les
diferents fonts que ajuden al professorat a prendre les decisions.
Per finalitzar vaig a posar aquest video, que m'ha semblat molt interessant, d'una professora (Núria Fusté) que mostra quin tipus de mestra és, com entè l'educació, com la possa en pràctica i el seu repte com a profesora, i tot això ho explica fent galetes.
A partir de diferents definicions
de competència al terreny professional, Zabala i Arnau (2007, 43), defineix
competència com “Es la capacidad o
habilidad de efectuar tareas o hacer frente a situaciones diversas de forma
eficaz en un contexto determinado. Y para ello es necesario movilizar
actitudes, habilidades y conocimientos al mismo tiempo y de forma
interrelacionada.” Per altra banda, entén com a competència en l’àmbit
escolar: “intervención eficaz en los
diferentes ámbitos de la vida mediante acciones en las que se movilizan, al
mismo tiempo y de manera interrelacionada, componentes actitudinales,
procedimentales y conceptuales.”
Per tant una persona es competent
quan utilitza de manera interrelacionada actituds, procediments i coneixements,
amb la finalitat de resoldre un problema de manera eficaç. Com va dir en Zabala
i Arnau (2007) “Ser competente no es
una cuestión de todo o nada”, es a dir, una persona pot ser que no hagi
desenvolupat bé algun component de la competència o que tingui dificultats al
context on ho ha d’aplicar, i no per això deixa de ser competent.
Com ja vaig dir en entrades
anteriors, hi ha dos tipus d’escola, la tradicional i la innovadora oconstructivista, que sorgeix com a resposta als problemes de la tradicional, es
a dir, es memoritza sense comprendre el contingut. Junt amb l’escola
constructivista, apareixen les competències, on són importants tres àmbits: els
conceptes i fets, es a dir, construir el nostres significats, a partir dels
nous coneixements previs i després memoritzar,
però abans de memoritzar és molt importat haver-ho entès i posteriorment fer activitats
per a no oblidar-ho; el procediment, es a dir, posar els conceptes memoritzats
a la pràctica, quant més ho practiquem més fàcilment ho podrem utilitzar en un
futur; la actitud, es a dir, els alumnes han d’estar motivats per fer les
activitats, han de reflexionar sobre aquestes i fer un anàlisi dels fenòmens
positius i negatius. Quan una persona compleix aquests àmbits, es pot dir que
és competent.
Una vegada hem assimilat això, en
Zabala i Arnau (2007), proposen quatre dimensions en les que hi hauríem de ser
competents a partir de l’escola:
·Social: les persones han de ser
activament competents per participar activament en la transformació de la
societat, utilitzant la seva intel·ligència i coneixements, sent respectuosos amb
la varietat cultural i els valors de les diferents civilitzacions, amb l’objectiu
de que cada vegada sigui més justa, solidaria i democràtica.
·Interpersonal: hem de ser
competents per relacionar-nos, comunicar-nos i viure positivament amb els demés,
hem de conèixer-los, com a individus i col·lectius, la seva història,
tradicions i creences, i a partir d’aquí saber buscar solucions pacifiques als
possibles conflictes.
·Personal: cada persona ha de
poder comprendre’s a un mateix i als demés per mitjà, d’un millor coneixement
del món, ha de saber prendre decisions a partir de la reflexió i del diàleg. ·Professional: l’escola ha de
formar a les persones per a la innovació, sense deixar de ser crítiques davant
la desigualtat i compromeses amb la transformació social i econòmica, que
garanteixi el dret al treball i el desenvolupament de les persones. L’individu
ha de ser competent per exercir una tasca professional adequada a les seves necessitats.
Per una banda, quan vaig començar
a llegir 11 idees clau d’en Zabala i
Arnau, em va costar perquè mai havia escoltat la paraula competència i per tant
no entenia aquest terme, i poc a poc, amb el que donem a classe i seguint
llegint aquest llibre ho tinc més clar, la setmana passada pensava que ja havia
ampliat molt els coneixements sobre aquest terme, però aquesta setmana he vist
que encara i ha més, per tant sé que em queda molt per aprendre sobre això, i
en un futur espero poder aplicar-les amb els meus alumnes.
Per altra banda, aquesta setmana
he après que són importants les competències en l’àmbit social, interpersonal,
personal i professional. Els mestres haurien de estimular als nens des de
petits, ja que són el futur, a transformar la societat, a formar un món just
per a tots i amb igualtat. A més els nens deurien aprendre junts, de totes les
races i edats, créixer junts, conèixer totes les cultures possibles dels nens,
per a que de majors no hi hagi desigualtat social, com passa actualment. També
s’hauria d’ensenyar als nens a pensar i creure en un mateix. A més de formar als
alumnes per a que siguin competents a la seva futura professió, ja que
actualment, no t’ensenyen així malgrat que vagis a una FP o universitat. Per a la meva opinió es necessari un canvi en l'educació urgent, i com diu Jordi Adell, "Otra política educativa"
Aquesta setmana vaig a parlar del aprenentatge significatiu, basant-me en Zabala i Arnau (2007), van distingir dos tipus d’aprenentatge:
·L’aprenentatge mecànic, es basa en la memorització d’uns
continguts, de manera que es poden reproduir però, no utilitzar per resoldre
problemes.
·L’aprenentatge significatiu, no es tracta només de
memoritzar, si no que també es compren i és pot utilitzar de forma pràctica.
Veient aquests dos tipus de aprenentatge, crec que els
alumnes haurien de anar a classe per aprendre a enfrontar-se a la vida, saber i
entendre una teoria i aplicar-la a la pràctica quan sigui necessària, en
comptes de memoritzar i saber-ho reproduir, sense saber-ho aplicar. Com ja vaig
dir en altra entrada “Hem d’ajudar a tots el nens i
treure les capacitats de cada un d’ells, i hem d’aconseguir que tothom estudiï
i en acabar els seus estudis sàpiguen enfrontar-se a la vida i resoldre els
problemes”
Per molt que un alumne hagi estudiat molt sobre
un tema, si no l’entén i el domina no ho va poder utilitzar davant un problema
a la vida quotidiana, d’aquesta manera, per a que li serveix haver estudiat
molt? Llavors, els actuals i futurs professors haurem de ensenyar de manera que
l’aprenentatge per part des alumnes sigui el més significatiu i funcional
possible.
Al llibre 11 ideas clave Cómo aprender
y enseñar competenciasd’en Zabala i Arnau (2007),
apareixen una sèrie d’explicacions de diversos autors que expressades en deu principis
psicopedagògics:
Esquemes de coneixement i coneixements previs.
Aquest principi vol dir que els nous aprenentatges han de partir dels
coneixements previs, però abans hem de veure que no siguin erronis.
Vinculació significativa entre els nous
continguts i els coneixements previs. El coneixement es produeix quan hi ha una
relació substantiva entre els continguts previs i els nous.
Nivell de desenvolupament. Per a que hi hagi un aprenentatge, els
alumnes han de actualitzar els seus esquemes de coneixement, trobar les similituds
i diferències entre allò que ja sabien i allò que es nou. Però de vegades això
no es possible, perquè l’alumne no es troba a l’etapa de desenvolupament, a la
qual el nou coneixement està enfocat.
Zona del desenvolupament pròxim. Aquesta zona fa
referència entre la adequada distància entre el que es sap i el que es vol
aprendre. Hem de procurar que la distància
no sigui ni curta ni llarga, perquè, si es així els alumnes ho veuran o molt
fàcil o molt difícil i s’avorriran.
Disposició per al aprenentatge. A aquesta
disposició influeixen, junt amb la capacitat cognitiva, les capacitats de l’equilibri
personal, relació interpersonal i inserció social. Es a dir, si un nen veu els
seus pares barallant-se, quan vagi a l’escola no tindrà ganes d’aprendre,
perquè està patint.
Significativitat i funcionalitat dels nous
continguts. És important que alhora d’aprendre un nou contingut, l’aprenent li
pugui atribuir un sentit. Això es compleix quan aquest contingut es presenta
des de la funcionalitat.
Activitat mental i conflicte cognitiu. Per a que
l’aprenentatge es produeixi, és necessari que l’alumne desenvolupi una activitat
mental que faci possible la reelaboració dels seus esquemes de coneixement. D’aquesta
manera apareix el conflicte cognitiu, que es imprescindible per a que l’alumne
construeixi el seu coneixement.
Actitud favorable, sentit i motivació. Els
alumnes han de tenir una motivació per aprendre, aquesta hauria de ser intrínseca,
és a dir, que parteix del propi alumne. Si no es dona aquest cas ha de ser el
mestre el que ha de motivar-lo (motivació extrínseca).
Autoestima, autoconcepte i expectatives. Les
expectatives que té un mateix d’èxit són determinants per desenvolupar una
actitud favorable.
Reflexió sobre el propi aprenentatge.
Metacognició. La reflexió sobre com s’ha produït un aprenentatge, el reforça i
a més facilita els nous aprenentatges.
A aquesta noticia l'Adarve hi han bons exemples sobre aquests principis.
Quan vaig fer l’ESO em vaig adonar, que estudiava
per als exàmens i quan havia passat un temps no me’n recordava de quasi res. Llavors
vaig començar a qüestionar-me per a que estava estudiant allò si després ho
oblidaria perquè no ho sabia utilitzar en un cas pràctic, d’aquesta manera em
vaig començar a desmotivar als estudis. I ara que he començat l’assignatura de
Bases Didàctiques m’he donat compte de que no era cosa meva, si no de que els
professors ens haurien d’haver deixat experimentar, observar i construir els
nostres coneixements, a part de saber aplicar-ho per a resoldre problemes. Per
això vull que els meus alumnes aprenguin experimentant, jugant, observant,
creant...
A més, em dono compte de que si hi ha molts nens
que han abandonat els estudis es per algun motiu, pot ser estaven desmotivats,
perquè veien l’aprenentatge com ho veia jo, estudiar per a un examen i després
ja no em serveix per res això que he estudiat, o pot ser que tinguessin algun
problema d’aprenentatge i no poguessin assolir el nivell que es requeria a l’examen,
o simplement un problema a casa seva. Si és d’aquesta manera, hem pareix molt
trist i hauria de canviar aquest sistema, per un al qual tots els nens estiguin
motivats per aprendre i tinguin suport per part del mestre, perquè es molt
important que totes les persones tinguin una educació.
La setmana passada vaig parlar
sobre les diferències entre l’escola tradicional i l’escola nova o
constructivista, aquesta setmana vull parlar dels tipus de mestre i l’alumne a
ambdues escoles, a més dels diferents tipus de mestres que podem trobar.
Per una banda, a l’escola
tradicional trobem un mestre dictatorial, que tot el que diu esta bé, perquè
ell és el portador de la veritat i es basa amb el llibre de text, per tant no
l’interessa l’opinió dels seus alumnes, i fins i tot fa uns anys s’utilitzava
el càstig físic si no es feia el que ell volia. En la meva opinió, d’aquesta
manera l’únic que ocorrerà és que els alumnes tindran por al mestre i per
consegüent i que a aquests se lis llevin les seves ganes d’aprendre i explorar.
Per tant, no cregueu que hi ha que canviar aquests tipus de mestres? Jo si que
ho crec, els mestres deurien ser tots de la nova escola, com ja ocorre a alguns
col·legis, aquest tipus de mestre és un mestre guia als alumnes en el seu
aprenentatge, els orienta, els motiva a aprendre, és dialogant i pregunta l’opinió
i experiències dels alumnes, i aquestes serveixen per aprendre, aquest mestre
coneix les TIC i les utilitza per a que els seus alumnes puguin investigar i
ampliar coneixements. No cregueu que aquest és un bon mestre i que tots deurien
ser així? Els mestres de l'escola tradicional haurien de canviar.
Per altra banda, l’alumne de l’escola
tradicional repeteix les paraules del mestre i el llibre de text, memoritza
moltes vegades sense entendre el que estudia, no aporta coneixement, per al
mestre l’alumne no sap res. Vosaltres cregueu que aquests alumnes aprenen i
tenen interès per aprendre? Jo crec que aquests alumnes veuran l’aprenentatge
com a un sistema de memorització i per tant no estaran interessats per
aprendre. A tot això, fa uns anys que hi ha algunes escoles on l’alumne aporta
la seva opinió i les seves experiències importen per a aprendre, aquest
utilitza les TIC i a més investiga, observa, experimenta, construeix a partir
de recerques, sap relacionar i a més treballa amb altres companys. No opineu
que aquests alumnes de la nova escola estaran motivats per aprendre i gaudiran
fent-ho?
Jaume Carbonell (2008) va dir: “Los peores amigos de la profesión son el
individualismo i corporativismo.” “Existen modelos o tipologías docentes que actúan
como resistencia a los cambios e innovaciones.” Això vol dir, que per
evolucionar cap a una nova escola del segle XXI, els mestres han de ser-ho
també, han de saber adaptar-se. Segons aquest autor, poden haver-hi diferents
tipus de mestres:
·El model funcionari i absentista:
no fa res per canviar ni te interès, sempre utilitza el llibre de text i mai
altres materials. “Su consigna es la
ley del mínimo esfuerzo.”
·El model especialista: només té
interès per un tema concret, i l’únic que l’interessa es la seva assignatura,
no té coneixements culturals bàsics.
·El model autista o que no s’entera:
està pendent de les seves coses, no s’interessa per canviar la seva metodologia
i segueix utilitzant el llibre de text.
·El model nostàlgic: diu que ja
no fa certes coses perquè ja las ha fet abans.
· El model basat en la queixa
permanent: sempre culpa l’Administració, sense fer res per solucionar el que
ell pot fer.
Segons la meva forma de mira, aquests
mestres haurien d’evolucionar: el model funcionari i absentista hauria d’utilitzar
nous materials, hauria de crear informació amb els seus alumnes i orientar-los
en el seu aprenentatge; el model especialista no deuria de conèixer només la
seva matèria, ha de tenir uns coneixements generals mínims, generalment d’educació
i cultura general; el model autista o que no s’entera, hauria de canviar la
seva metodologia i començar a conèixer el món que li envolta; el model
nostàlgic, hauria de continuar fent activitats, no perquè ja les hagi fet ha de
deixar de ferles, a més els alumnes van canviant, no sempre són els mateixos; el
model basat en la queixa permanent, ha de deixar de queixar-se i posar un poc
de la seva part per intentar canviar la situació que no li agrada.
En general, segons diu Jaume
Carbonell (2008), un bon mestre ha de tenir: el coneixement de la infància i l’adolescència,
la relació amorosa i efectiva, la relació amb la cultura, el saber fer pràctic,
la innovació crítica i progressista, el compromís polític i social, el valor
del testimoni, la formació permanent, la cooperació i les xarxes docents i ha
de tenir raons per a l’esperança.
En definitiva i com va dir VíctorCuevas a purposedES (2011) “Creo que
es tiempo de una nueva Escuela. Creo que es tiempo de cambio. La vieja Escuela
ya no nos sirve.” Y juntament amb la vella escola els mestres també han
de canviar.
Per acabar vaig a posar aquest
article de Jordi Adell sobre les dificultats que tenen que superar els docents
per tal de aportar a cada persona uns coneixements i educació, cosa que es molt
important.
L’escola actual, va sorgir com a demanda de la societat
d’elit, eren molts pocs els nens que podien anar a l’escola, altres només
anaven un temps i altres que mai varen anar. Aquests nens eren educats a casa
seva, per la seva família, com diu en Tonnuci, l’escola era “un complement
d’una cultura que naixia i es formava al si de la família.” L’escola utilitzava
i segueix utilitzant el mètode propedèutic, és a dir, es prepara a l’alumne per
als nivells superiors del sistema educatiu, amb el fi d’arribar a la
universitat, per tant com diu en Zabala i Arnau “esta verdadera
<<carrera>> siempre es selectiva, ya que no todos los ciudadanos i
ciudadanas de un país que no pueden ser universitarios, y, por lo tanto, va
dejando a su paso un buen número de etiquetados como
<<fracasados>>.” En aquest mètode l’alumne ha de reproduir el que
el mestre a dit basant-se en el llibre de text, a més el mestre és el que ho
sap tot i l’alumne no sap res.
Aquest sistema educatiu, en la meva opinió te un error, i és
que com diu en Zabala i Arnau “Las pruebas i los criterios de evaluación de la
mayoría de exàmenes y oposiciones propician el carácter distorsionado entre la
teoría i la pràctica, ya que el alumno memoriza el temario con el fin de
desarrollar los conocimientos adquiridos en una prueba, y no para poder
aplicarlos.” Per a que volem saber molt bé la teoria si després no ho sabem
aplicar a la pràctica? D’aquesta manera el que hem estudiat no serveix per a res.
El que nosaltres necessitem és saber una teoria per poder-la aplicar a la pràctica
quan ho necessitem, com va expressar Montaigne “formar cabezas bien hechas, no
cabezas bien llenas”.
En la segona noticia d’aquest bloc podem veure un exemple pràctic:
En la meva opinió un examen d’informàtica i internet
s’hauria de fer amb un ordinador, perquè han de fer aquest examen teòric si el
que importa es saber posar-ho en pràctica? Perquè no fan aquest examen a un
ordinador? Si ho fessin amb un ordinador, haurien de demostrar que es saben la
teoria però també que la saben aplicar a la pràctica.
Aquesta escola tradicional hauria d’evolucionar cap a un
model constructivista, al qual el mestre es l’orientador de l’alumne en el seu
procés d’aprenentatge, els nens han de poder fer-li preguntes i han de jugar, perquè
es essencial per aprendre. En aquest article podem veure com un nen està
interessat per aprendre, però la seva mestra diu que interromp la classe perquè
fa moltes preguntes: http://steve-wheeler.blogspot.com.es/2012/10/questions-questions.html
En aquesta nova escola apareix “la construcció per part del
nen dels seus propis coneixements.” com diu en Tonucci. Els nens han d’aprendre
a relacionar-se entre ells i a saber treballar en grup, els mestre els ha de
orientar i ells han d’investigar i observar, i més tard han de saber-ho
comunicar a la resta dels companys. Hem d’aprofitar la tecnologia per ampliar
la informació, però per utilitzar-la s’han de tenir ben clars els objectius.
S’ha d’acabar el sistema d’avaluació per sancionar els alumnes, ara hi ha una
diversitat, com diu en Tonucci “el nen sap, tots saben i saben coses
diferents”.
En definitiva, estudiar una teoria ha de ser per a poder
aplicar-la a la pràctica. Hem d’ajudar a tots el nens i treure les capacitats
de cada un d’ells, i hem d’aconseguir que tothom estudiï i en acabar els seus
estudis sàpiguen enfrontar-se a la vida i resoldre els problemes. Actualment,
com va dir Francesc Imbernon “tenim escoles del s.XIX, mestres del s.XX i
alumnes del s.XXI.” Per tant, hem d’aconseguir que els mestres i l’escola
entrin al s. XXI.
Per acabar, vaig a posar dues noticies que m'han impactat, perquè no hem puc creure que pasin aquestes coses al s. XXI: