L’escola actual, va sorgir com a demanda de la societat
d’elit, eren molts pocs els nens que podien anar a l’escola, altres només
anaven un temps i altres que mai varen anar. Aquests nens eren educats a casa
seva, per la seva família, com diu en Tonnuci, l’escola era “un complement
d’una cultura que naixia i es formava al si de la família.” L’escola utilitzava
i segueix utilitzant el mètode propedèutic, és a dir, es prepara a l’alumne per
als nivells superiors del sistema educatiu, amb el fi d’arribar a la
universitat, per tant com diu en Zabala i Arnau “esta verdadera
<<carrera>> siempre es selectiva, ya que no todos los ciudadanos i
ciudadanas de un país que no pueden ser universitarios, y, por lo tanto, va
dejando a su paso un buen número de etiquetados como
<<fracasados>>.” En aquest mètode l’alumne ha de reproduir el que
el mestre a dit basant-se en el llibre de text, a més el mestre és el que ho
sap tot i l’alumne no sap res.
Aquest sistema educatiu, en la meva opinió te un error, i és
que com diu en Zabala i Arnau “Las pruebas i los criterios de evaluación de la
mayoría de exàmenes y oposiciones propician el carácter distorsionado entre la
teoría i la pràctica, ya que el alumno memoriza el temario con el fin de
desarrollar los conocimientos adquiridos en una prueba, y no para poder
aplicarlos.” Per a que volem saber molt bé la teoria si després no ho sabem
aplicar a la pràctica? D’aquesta manera el que hem estudiat no serveix per a res.
El que nosaltres necessitem és saber una teoria per poder-la aplicar a la pràctica
quan ho necessitem, com va expressar Montaigne “formar cabezas bien hechas, no
cabezas bien llenas”.
En la segona noticia d’aquest bloc podem veure un exemple pràctic:
En la meva opinió un examen d’informàtica i internet
s’hauria de fer amb un ordinador, perquè han de fer aquest examen teòric si el
que importa es saber posar-ho en pràctica? Perquè no fan aquest examen a un
ordinador? Si ho fessin amb un ordinador, haurien de demostrar que es saben la
teoria però també que la saben aplicar a la pràctica.
Aquesta escola tradicional hauria d’evolucionar cap a un
model constructivista, al qual el mestre es l’orientador de l’alumne en el seu
procés d’aprenentatge, els nens han de poder fer-li preguntes i han de jugar, perquè
es essencial per aprendre. En aquest article podem veure com un nen està
interessat per aprendre, però la seva mestra diu que interromp la classe perquè
fa moltes preguntes: http://steve-wheeler.blogspot.com.es/2012/10/questions-questions.html
En aquesta nova escola apareix “la construcció per part del
nen dels seus propis coneixements.” com diu en Tonucci. Els nens han d’aprendre
a relacionar-se entre ells i a saber treballar en grup, els mestre els ha de
orientar i ells han d’investigar i observar, i més tard han de saber-ho
comunicar a la resta dels companys. Hem d’aprofitar la tecnologia per ampliar
la informació, però per utilitzar-la s’han de tenir ben clars els objectius.
S’ha d’acabar el sistema d’avaluació per sancionar els alumnes, ara hi ha una
diversitat, com diu en Tonucci “el nen sap, tots saben i saben coses
diferents”.
En definitiva, estudiar una teoria ha de ser per a poder
aplicar-la a la pràctica. Hem d’ajudar a tots el nens i treure les capacitats
de cada un d’ells, i hem d’aconseguir que tothom estudiï i en acabar els seus
estudis sàpiguen enfrontar-se a la vida i resoldre els problemes. Actualment,
com va dir Francesc Imbernon “tenim escoles del s.XIX, mestres del s.XX i
alumnes del s.XXI.” Per tant, hem d’aconseguir que els mestres i l’escola
entrin al s. XXI.
Per acabar, vaig a posar dues noticies que m'han impactat, perquè no hem puc creure que pasin aquestes coses al s. XXI:
No hay comentarios:
Publicar un comentario