Aprenentatge significatiu

Aquesta setmana vaig a parlar del aprenentatge significatiu, basant-me en Zabala i Arnau (2007), van distingir dos tipus d’aprenentatge:

·L’aprenentatge mecànic, es basa en la memorització d’uns continguts, de manera que es poden reproduir però, no utilitzar per resoldre problemes.

·L’aprenentatge significatiu, no es tracta només de memoritzar, si no que també es compren i és pot utilitzar de forma pràctica.

Veient aquests dos tipus de aprenentatge, crec que els alumnes haurien de anar a classe per aprendre a enfrontar-se a la vida, saber i entendre una teoria i aplicar-la a la pràctica quan sigui necessària, en comptes de memoritzar i saber-ho reproduir, sense saber-ho aplicar. Com ja vaig dir en altra entrada “Hem d’ajudar a tots el nens i treure les capacitats de cada un d’ells, i hem d’aconseguir que tothom estudiï i en acabar els seus estudis sàpiguen enfrontar-se a la vida i resoldre els problemes”

Per molt que un alumne hagi estudiat molt sobre un tema, si no l’entén i el domina no ho va poder utilitzar davant un problema a la vida quotidiana, d’aquesta manera, per a que li serveix haver estudiat molt? Llavors, els actuals i futurs professors haurem de ensenyar de manera que l’aprenentatge per part des alumnes sigui el més significatiu i funcional possible.

Al llibre 11 ideas clave Cómo aprender y enseñar competencias d’en Zabala i Arnau (2007), apareixen una sèrie d’explicacions de diversos autors que expressades en deu principis psicopedagògics:

Esquemes de coneixement i coneixements previs. Aquest principi vol dir que els nous aprenentatges han de partir dels coneixements previs, però abans hem de veure que no siguin erronis.

Vinculació significativa entre els nous continguts i els coneixements previs. El coneixement es produeix quan hi ha una relació substantiva entre els continguts previs i els nous.

Nivell de desenvolupament.  Per a que hi hagi un aprenentatge, els alumnes han de actualitzar els seus esquemes de coneixement, trobar les similituds i diferències entre allò que ja sabien i allò que es nou. Però de vegades això no es possible, perquè l’alumne no es troba a l’etapa de desenvolupament, a la qual el nou coneixement està enfocat.

Zona del desenvolupament pròxim. Aquesta zona fa referència entre la adequada distància entre el que es sap i el que es vol aprendre.  Hem de procurar que la distància no sigui ni curta ni llarga, perquè, si es així els alumnes ho veuran o molt fàcil o molt difícil i s’avorriran.

Disposició per al aprenentatge. A aquesta disposició influeixen, junt amb la capacitat cognitiva, les capacitats de l’equilibri personal, relació interpersonal i inserció social. Es a dir, si un nen veu els seus pares barallant-se, quan vagi a l’escola no tindrà ganes d’aprendre, perquè  està patint.

Significativitat i funcionalitat dels nous continguts. És important que alhora d’aprendre un nou contingut, l’aprenent li pugui atribuir un sentit. Això es compleix quan aquest contingut es presenta des de la funcionalitat.

Activitat mental i conflicte cognitiu. Per a que l’aprenentatge es produeixi, és necessari que l’alumne desenvolupi una activitat mental que faci possible la reelaboració dels seus esquemes de coneixement. D’aquesta manera apareix el conflicte cognitiu, que es imprescindible per a que l’alumne construeixi el seu coneixement.

Actitud favorable, sentit i motivació. Els alumnes han de tenir una motivació per aprendre, aquesta hauria de ser intrínseca, és a dir, que parteix del propi alumne. Si no es dona aquest cas ha de ser el mestre el que ha de motivar-lo (motivació extrínseca).

Autoestima, autoconcepte i expectatives. Les expectatives que té un mateix d’èxit són determinants per desenvolupar una actitud favorable.

Reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició. La reflexió sobre com s’ha produït un aprenentatge, el reforça i a més facilita els nous aprenentatges.

A aquesta noticia l'Adarve hi han bons exemples sobre aquests principis. 

Quan vaig fer l’ESO em vaig adonar, que estudiava per als exàmens i quan havia passat un temps no me’n recordava de quasi res. Llavors vaig començar a qüestionar-me per a que estava estudiant allò si després ho oblidaria perquè no ho sabia utilitzar en un cas pràctic, d’aquesta manera em vaig començar a desmotivar als estudis. I ara que he començat l’assignatura de Bases Didàctiques m’he donat compte de que no era cosa meva, si no de que els professors ens haurien d’haver deixat experimentar, observar i construir els nostres coneixements, a part de saber aplicar-ho per a resoldre problemes. Per això vull que els meus alumnes aprenguin experimentant, jugant, observant, creant...

A més, em dono compte de que si hi ha molts nens que han abandonat els estudis es per algun motiu, pot ser estaven desmotivats, perquè veien l’aprenentatge com ho veia jo, estudiar per a un examen i després ja no em serveix per res això que he estudiat, o pot ser que tinguessin algun problema d’aprenentatge i no poguessin assolir el nivell que es requeria a l’examen, o simplement un problema a casa seva. Si és d’aquesta manera, hem pareix molt trist i hauria de canviar aquest sistema, per un al qual tots els nens estiguin motivats per aprendre i tinguin suport per part del mestre, perquè es molt important que totes les persones tinguin una educació.