Educació infantil

Aquesta setmana, després d’haver vist l’educació des d’un punt global, em vaig a centrar en l’Educació infantil, que consta de dos cicles:

·El primer acull els infants de tres mesos fins als tres anys, i es molt important el moviment i el joc, a més de la necessitat d’una relació estreta entre la família i l’escola, ja que els pares han de sentir que el nen estarà bé amb la mestra.

·El segon dels tres als sis anys, on es domina progressivament el llenguatge verbal que permet conèixer el món que els envolta, ja que en aquesta edat tenen molta curiositat per aquest; assoleixen autonomia en els hàbits personals ajudant-se d’adults; segueix sent important la comunicació amb la família i l’escola, encara que no tant com a el primer cicle.

Els infants poden aprendre de maneres variades, com per exemple manipulant objectes i jugant; amb experiències de situacions que ha viscut; amb càstigs i premis, que els indiquen els límits a partir dels quals les seves conductes no són acceptades; la imitació de les persones més properes a ells; mitjançat un aprenentatge compartit, al qual la persona adulta guia l’infant i aquest per la repetició de les accions va creant esquemes mentals.

foto

Bassedas (1996) diu, que ens trobem tres àmbits indissociables, que es tradueixen en tots els currículums d’educació infantil, i que són importants al llarg de tota la vida, però especialment als inicis de la vida:

·Descoberta d’un mateix: procés en el qual els infants es coneixen a si mateixos, s’utilitzen recursos per iniciar el camí cap a l’autonomia.

·Descoberta de l’entorn natural i social: representació del món, de l’existència de vincles afectius i de sentiments de pertinença.

·Intercomunicació i llenguatge: mediació entre l’individu i el medi, a la qual s’ha de fer bon us de formes de comunicació i de representació.

A l’educació infantil es important controlar el temps respectant les necessitats dels nens, i hem de tenir clar: que tot el temps és educatiu “el temps d’aprendre i el temps de viure i créixer no estan separats” Bassedas (1996); que cal una certa regularitat per a que els nens aprenguin hàbits; ha d’haver una flexibilitat i resposta a les necessitats dels nens, ja que poden aparèixer imprevistos; i una diversitat i alternances, ja que els nens es cansen fàcilment.

Per altra banda, l’espai també és important, ja que ha d’estar adaptat als nens i a les famílies que porten els fills. A més, l’escola ha de donar bona imatge i ser acollidor, i decorar-la pensant en els infants.

foto

A l’escola infantil hi ha uns criteris, que fan possibles un bon desenvolupament i un bon aprenentatge als alumnes:

·El foment de l’autoconcepte i de l’autoestima: una mestra que sàpiga tractar els sentiments dels nens, ajuda a assolir un benestar d’aquests. Els infants, a partir de l’opinió d’ells mateixos i la de les altres persones, van construint l’autoconcepte i l’autoestima.

·L’ensenyament com a activitat compartida: els infants han d’anar construint el seus conceptes, i en aquest procés han de ser guiats, pels pares, mestres...

·Aprenentatge significatiu i globalització: si un infant estableix relacions entre allò que se li presenta o explica i el que el ja sap, pot fer un aprenentatge significatiu. I quan donen sentit i relacionen els nous aprenentatges amb els coneixements que ja tenien, globalitzen.

·L’atenció a la diversitat: a l’educació infantil hi ha molta diversitat, ja que al llarg d’un any de vida canvien molt, l’influencia de les famílies es molt evident, a més els nens amb necessitats educatives especials estan integrats a l’aula.

·La importància de l’activitat lúdica: el joc és important per al desenvolupament global i harmònic dels nens, i les persones grans, hem de propiciar i afavorir-lo. A més l’infant a través del joc, explora el seu entorn.

També és molt important la creativitat, ja que els nens petits en tenen molta i poc a poc deixen de tenir, i això pot ser degut als mestres, que no la potencien. Per tant haurien de deixar als nens desenvolupar la seva creativitat lliurement.

Aquest video, del minut 4.00 al 4.45, parla de l'importància de l'educació infantil:

Aquesta setmana, m’ha costat més fer l’entrada perquè estic una mica aclaparada, per els exàmens i treballs. Encara que m’ha agradat endinsar-me en l’educació infantil i conèixer els àmbits que treballen i els criteris, ja que només coneixia alguns d’aquests.

Per altra banda, l’eina l’he trobat difícil, perquè no la trobava al moodle i he tingut que accedir mitjançant el bloc d’una companya, quan he deixar el meu comentari, no sabia com posar la meva foto. Però, malgrat les dificultats, m’ha semblat molt interessant, ja que hem ajuntat tots els comentaris de les companyes de classe.

L'avaluació

Aquesta setmana vaig a parlar de l’avaluació, que segons el llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil (1996), una avaluació serveix per informar-se de com ha sortit una activitat i veure si hi ha que canviar algun aspecte. Hi ha diferents tipus classificats segons diversos criteris:

·Atenent a la seva finalitat:

   -Avaluació de diagnòstic: per conèixer d’on parteixen els alumnes.

   -Avaluació integradora: per conèixer el resultat final.

   -Avaluació formativa: vol regular i orientar als alumnes, de manera que puguin reforçar allò en que fallen.

·Atenent al moment de la seva aplicació:

   -Avaluació inicial: es fa a l’inici del procés.

   -Avaluació final: es fa al final del procés i serveix per conèixer quins són els continguts assolits.

   -Avaluació processual: es fa al llarg del procés.

·Segons el seu àmbit:

   -Avaluació parcial: s’avaluen determinats elements.

   -Avaluació global: s’avaluen aspectes clau d’un conjunt.

·Segons el grau de relació amb l’avaluador:

   -Avaluació externa: si els avaluadors no han participat al procés d’ensenyament-aprenentatge.

   -Avaluació interna: si els avaluadors han participat al procés:

        -Autoavaluació: l’avaluador i l’avaluat són la mateixa persona.

        -Heteroavaluació: l’avaluador es diferent a l’avaluat.

        -Coavaluació: els subjectes s’avaluen mútuament.

·Segons el criteri de comparació:

   -Avaluació criterial: es comparen els resultats del procés amb uns propòsits fixats d’abans. (Es fa una proba basada en el llibre de text, i segons la quantitat que s’escriu varia la qualifició)

   -Avaluació normativa: els resultats del procés es comparen amb el nivell general d’un grup.

Actualment des de que els nens són petits han de fer proves per avaluar les possibilitats de cada un, convertint-se en una funció selectiva, de manera que, només els que sàpiga respondre al model educatiu puguin avançar fins a la universitat o estudis superiors. Amb aquesta funció selectiva s’ha aconseguit només se li presti atenció als continguts que van a ser avaluats, el referent dels quals és el llibre de text, “aquello que es importante enseñar y aprender no son los contenidos indispensables para emprender una carrera universitaria, sino los que pueden ser evaluados mediante una prueba escrita y en un tiempo limitado” Zabala (2007, p. 195).

Aquest tipus d’avaluació a de canviar, Zabala (2007) diu que la funció de l’avaluació hauria de ser un medi per conèixer la capacitat dels alumnes per aplicar allò après a la vidaquotidiana. L’ensenyament  per competències ha de partir d’una situació-problema, per tant d’aquestes s’haurien d’avaluar tant les fases que es fan abans de donar una solució a aquest problema com la solució d’aquest, de manera que els alumnes coneguin les seves dificultats i puguin canviar les seves estratègies d’aprenentatge. “L’avaluació ha de servir bàsicament per intervenir, canviar i millorar la nostra pràctica i l’evolució i l’aprenentatge de tot l’alumnat” Bassedas (1996).

Per altra banda, el paper de les famílies es fonamental, aquestes han d’animar als nens pels resultats positius i animar-los i ajudar-los quan no han aconseguit assolir els continguts. Una pregunta típica de les famílies tradicionals es “que nota has tret?”, en comptes de “que has aprés?”, opino que amb aquesta pregunta els nens pensaran que aniran al col·legi a per a superar unes probes, i no pas a aprendre.

Per a jo, l’avaluació sempre ha consistit en fer una sèrie de probes per a cada assignatura, basant-se en els llibres de text, amb les quals es treia una mitjana, que podia ser d’un 0 fins un 10. Però desconeixia els altres tipus d’avaluació, per tant aquesta setmana he après que una avaluació no té per que tenir una funció selectiva, sino que també pot servir per orientar els alumnes i ajudar-los a millorar les seves errades o mètodes. També, que el nivell del grup d’alumnes pot dependre de la mitjana d’aquests, i no només del llibre de text, per tant no entenc, perquè molts professors fan avaluacions inicials i desprès es basen en el nivell del llibre. A més m’hi he donat compte de moltes famílies s’interessen per la nota dels fills i no per l’aprenentatge obtingut, a més hi ha algunes que exigeixen als fills una nota mínima i si no la treuen el castiguen, i degut a això els nens s’angoixen.

Pel que fa a l’eina d’aquesta setmana, només he tingut dificultats per posar una foto de fons al powerpoint i a continuació escriure d’amunt, però de seguida vaig trobar solucions i ho he pujat a slideshare i ho he compartit sense problemes. 

Per acabar, vaig a posar un video, es tracta d'una carta a la qual, un alumne li diu al seu mestre com ha de ser, també fa referència al procés d'avaluar:

Canvis en l'educació

La setmana passada, vaig explicar que era el currículum, les seves característiques, fonts i la seva problemàtica, aquesta setmana vull ampliar-lo una mica amb en Zabala, que a 11 ideas clave diu, que no tenim una metodologia pròpia per a ensenyar les competències, però si sabem algunes condicions generals de com han de ser, i són que aquest currículum ha de estar enfocat de manera globalitzadora, es a dir, sense que els continguts estiguin tancats en una classificació segons un criteri de pertinença a una disciplina, per tant hem de canviar el currículum actual, ja que la vida quotidiana no està dividida en disciplines. Zabala a 11 ideas clave (2007, p. 165) diu “necesidad de que las áreas disciplinares asuman, en la forma de enseñarlas, las condiciones para el aprendizaje de los contenidos y competencias comunes, especialmente en el ámbito interpersonal i social” Això vol dir, que els professors no s’haurien de tancar en la seva matèria, un professor de naturals, per exemple, hauria d’avaluar la llengua.

foto

A classe hem vist uns vídeos d’uns professors del CE Jacint Verdager, que diuen els canvis que s’haurien de fer a l’educació:

El segon canvi que s’ha de fer després del curricular, es els canvi delsprofessors, a la segona entrada, vaig parlar des mestres de l’escola tradicional i de la nova escola, aquests últims, són el tipus de mestre cap al qual s’ha d’evolucionar, un mestre que es preocupa per l’alumne i l’orienta.  Aquests han d’explicar allò que els alumnes no són capaços d’assolir per ells mateixos, mentre que l’adquisició del coneixement ho fa l’alumne. El mestre, al treball sistemàtic, controla les activitats i avalua els alumnes segons es desenvolupen individualment, per després poder participar al treball cooperatiu. En Zababla a 11 ideas clave (2007, p. 172-173) diu que les funcions del professorat són, permetre l’adaptació a les necessitats de l’alumnat;  contar amb  les aportacions i els coneixements dels alumnes; fer que els alumnes trobin el sentit del que fan, i fer que els resulti necessari, establir reptes i desafiaments al seu abast; oferir ajudes adequades al procés de construcció de l’alumne; promoure l’activitat mental autoestructurant, el autoestima i el autoconcepte; promoure canals de comunicació per regular els processos de negociació, participació i construcció; potenciar l’autonomia dels alumnes; valorar els alumnes segons les seves capacitats i esforços.

Una vegada canviat això, necessitem una organització de centre, on es necessita una bona formació del professorat i el suport entre ells, a més d’una reflexió de com han fet el treball. Per altra banda, s’han de fer claustres on els professors expliquen als altres els projectes que s’estan duent a terme. En Zababla a 11 ideas clave (2007, p. 175) diu que cada alumne té unes característiques particulars, i per això hi ha que adaptar mesures organitzatives i medis materials que facilitin una atenció el més individualitzada possible (grups, parelles o un sol individu). Bassedas, Huguet i Solé a Aprendre i ensenyar a l’educació infantil (1996, p.138), diuen “es interesant i positiu conèixer uns altres centres diferents i compartir amb ells espais de formació i d’intercanvi per tal de revisar i millorar la pròpia pràctica”.

Les eines que s’han d’utilitzar, segurament són les noves eines, però per això s’ha de saber com utilitzar-se, amb una metodologia adaptada. Si els nens fan restes i sumes a la pissarra i arriben ordinadors nous i es segueix fent el mateix, no ha canviat res.

L’espai, té un paper important amb l’organització, la relació entre els alumnes, l’aprenentatge, l’autonomia, i és una cosa que no es te en compte. A més, l’aula, en aquest tipus d’educació on tothom aporta coneixement ha de estar bé organitzada. Zabala (2007), diu que el espai ha d’estar ordenat segons la fase en la que estem d’una activitat, i el mateix passa amb el temps, depenent de la fase, es necessitarà més temps o menys. Bassedas, Huguet i Solé a Aprendre i ensenyar a l’educació infantil (1996) diuen que a l’aula ha d’estar organitzada segons les necessitats (jugar, aprendre, menjar; un lloc per a que les professionals parlin i treballin en equip; un altre per a parlar amb les famílies).

Escola i entorn, tenint la possibilitat de treballar amb altres països i cultures, podem eliminar la marginació social i racisme, però per fer això l’escola ha d’incloure l’entorn i l’escola ha d’estar sobre l’entorn.

Aquesta setmana he ampliat els meus coneixements sobre els canvis que hi ha que fer a l’educació, m’agrada llegir les entrades anteriors i veure com vaig ampliant aquests, i espero posar-ho en un futur proper. Abans ja havíem vist una conferència den Zabala, i aquesta setmana dels professors del CE Jacint Verdager, d’aquesta manera no et dones conta que estàs a classe i a la vegada aprens.

L’eina d’aquesta setmana m’ha paregut mes complicada, però a la vegada més entretinguda, perquè he hagut gravar a un nen de 7 anys, després de que m'hagi fet una pregunta i he retallat la part de l’audio que volia posar al bolc, a part he fet algunes fotos per poder pujarles també.

Aquest cap de setmana vaig anar a veure uns gossos nados amb un nen de 7 anys, i en arribar a casa hem va preguntar perquè aquests menjen de la seva mare i els pardals i altres animals no.

foto

Llavors li he preguntat si s’havia com neixen, la seva resposta ha sigut , i a partir d'aqui li he dit que els animals que neixien del ventre de la seva mare es deien menjaven de petits de la seva mare, i que aquesta acció es deia mamar, a més li he explicat que per això se'ls anomenava mamífers.

foto

El currículum

Aquesta setmana vaig a parlar del currículum i la seva critica,

Per començar, Juanlu, defineix currículum com “la secuencia de conocimientos entendidos como conceptos, competencias básicas, criterios metodológicos y de evaluación que un alumno debería tener asimilados al acabar un determinado nivel educativo”.

Per a que els professionals dels diferents nivells,  prenguin les seves decisions, es pot dir, segons Coll (1986), que hi ha diferents fonts que ens ajuden a prendre-les a nivell curricular:

·L’anàlisi sociocultural: remarca uns aspectes que hi ha que ensenyar prioritàriament tenint en compte el context social en el que ens situem.

·L’anàlisi psicològica: ens aporta informació sobre les característiques dels nens a les diferents etapes i els processos d’aprenentatge que han de fer.

·L’anàlisi disciplinària: dona informació sobre el tipus de coneixement que ens proporciona cada matèria.

·L’anàlisi pedagògica: diu com s’ensenya cada contingut.

Les característiques del currículum actual (LOGSE) són:

·Obert i flexible, s’han de donar els conceptes que apareixen en ell, però es pot aprofundir i adaptar-lo segons el centre, i del propi mestre.

·D’única etapa, es a dir, a partir d’aquest currículum es fan les adaptacions i mesures de suport necessàries.

·És un instrument de treball per als professors, a partir del qual han de fer les pràctiques.

·Científic, es a dir, vol aconseguir el constructivisme i té un enfocament investigador.

·Sistemàtic, es a dir, “S’entén com un tot en el qual la modificació d’un element implica un canvi en un altre”.

·Es necessita un nivell de formació de professorat més alt.

·Conté diferents nivells de concreció, com diuen Bassedas, Huguet i Solé, al llibre Aprendre i ensenyar a l’Educació Infantil:

a)      Primer nivell, l’agent responsable és l’Administració educativa i les Comunitats Autonomes, estableix uns objectius, que s’han de complir per etapes i/o àrees, a més d’orientacions per a l’ensenyament i per a l’avaluació.

b)      Segon nivell, aquest l’elabora el claustre del centre. A partir del currículum general, el centre defineix la pràctica educativa del centre, es a dir, els objectius generals de cada cicle i la seqüenciació dels continguts, la metodologia didàctica, els materials i les decisions sobre l’avaluació.

c)       Tercer nivell, són les programacions que fa cada mestre per a la seva aula, per a tot un curs. Es fa una temporització sobre els continguts que es van a treballar, estratègies didàctiques, activitats i recursos. També es necessària una referència de com es fa l’avaluació inicial, formativa i sumativa.

Una vegada hem vist això, anem a veure què cal ensenyar, com vaig dir la setmana passada amb les competències apareixen tres àmbits importants, els quals són uns dels eixos dels diferents aprenentatges que cal fer a l’escola:

·Fets, conceptes i principis.

·Procediments.

·Actituds, valors i normes.

 Això ho diu perquè  el professor ha de donar el temari que apareix al currículum abans d’acabar el curs, per tant té pressa i no pot fer activitats per motivar als alumnes i que ho aprenguin de manera constructivista, es a dir, els professors imparteixen la classe a l’aula i els nens han d’escoltar-lo asseguts.

Aquests professors, al haver de complir aquest currículum, no tenen temps de fer activitats d’observació, investigació, reflexió sobre l’après... perquè això ocupa massa temps. Com diu Joselu, “El profesor debe escoger con desgarro entre el qué o el cómo. Si decide interesar y atraer a sus alumnos para que desarrollen sus competencias comunicativas, que aprendan a leer con algún sentido y a expresarse con alguna facilidad... ello supondrá un número ingente de clases y de prácticas que no desarrollarán adecuadamente el currículum oficial.” Es a dir, els nens podrien estar interessats per aprendre, construint coneixements, però com s’ha de complir el currículum s’avorreixen i molts abandonen els estudis. A més s’ha demostrat, gracies a alguns professors, que han tingut el valor de agafar el que li pareixia més important del currículum i aprofundir-ho amb els seus alumnes, que aquests alumnes responen positivament a les propostes. Això em fa qüestionar-me, no és millor aprendre poques coses i bé, que moltes i malament, que en un futur s’oblidaran perquè no s’han treballat?

Per altra banda, tenim els llibres de text, que inclouen tots els continguts obligatoris del currículum, per tant es la opció més senzilla per als mestres, el problema es que, com diu Ana López “Su uso conlleva la introducción en la tarea docente  de factores que desprofesionalizan el trabajo de los profesores”, a més, un problema que jo li veig, és que, estan els continguts separats per temes i pareix que no hi ha una relació entre ells. En la meva opinió, els mestres haurien de fer activitats amb els alumnes, construir els coneixements, i si volen, utilitzar el llibre de text com a font de recerca, malgrat que avui en dia es pot buscar informació per altres bandes com internet, llibres, enciclopèdies... i per tant, el llibre de text, opino, no és necessari.

foto      

  foto 

Aquesta setmana, he ampliat el meu coneixement sobre el currículum. Quan vaig començar el curs, no sabia que era un currículum a l’àmbit de l’educació, però hem vaig informar per saber-ho, el que no sabia era la funció que tenien els diferents nivells curriculars, ni l’existència de les diferents fonts que ajuden al professorat a prendre les decisions.

Per finalitzar vaig a posar aquest video, que m'ha semblat molt interessant, d'una professora (Núria Fusté) que mostra quin tipus de mestra és, com entè l'educació, com la possa en pràctica i el seu repte com a profesora, i tot això ho explica fent galetes.

Les competències

A partir de diferents definicions de competència al terreny professional, Zabala i Arnau (2007, 43), defineix competència com “Es la capacidad o habilidad de efectuar tareas o hacer frente a situaciones diversas de forma eficaz en un contexto determinado. Y para ello es necesario movilizar actitudes, habilidades y conocimientos al mismo tiempo y de forma interrelacionada.” Per altra banda, entén com a competència en l’àmbit escolar: “intervención eficaz en los diferentes ámbitos de la vida mediante acciones en las que se movilizan, al mismo tiempo y de manera interrelacionada, componentes actitudinales, procedimentales y conceptuales.”

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi4L59UsqYm6U3GvWoYwXoOhalDscbdZvHEwa_kcoCyJO0Y-NRpT69I5kRmxKhn5DZfl-F8Q6Dv4eZY8Ic8iPHOC25dxXXdq3rSs4l5gaKuZ3DRpSDB0rsLYKAzY7BTth3uiEQ7rvOc3VM/s400/competencias.jpg

Per tant una persona es competent quan utilitza de manera interrelacionada actituds, procediments i coneixements, amb la finalitat de resoldre un problema de manera eficaç. Com va dir en Zabala i Arnau (2007) “Ser competente no es una cuestión de todo o nada”, es a dir, una persona pot ser que no hagi desenvolupat bé algun component de la competència o que tingui dificultats al context on ho ha d’aplicar, i no per això deixa de ser competent.

Com ja vaig dir en entrades anteriors, hi ha dos tipus d’escola, la tradicional i la innovadora oconstructivista, que sorgeix com a resposta als problemes de la tradicional, es a dir, es memoritza sense comprendre el contingut. Junt amb l’escola constructivista, apareixen les competències, on són importants tres àmbits: els conceptes i fets, es a dir, construir el nostres significats, a partir dels nous coneixements previs i  després memoritzar, però abans de memoritzar és molt importat haver-ho entès i posteriorment fer activitats per a no oblidar-ho; el procediment, es a dir, posar els conceptes memoritzats a la pràctica, quant més ho practiquem més fàcilment ho podrem utilitzar en un futur; la actitud, es a dir, els alumnes han d’estar motivats per fer les activitats, han de reflexionar sobre aquestes i fer un anàlisi dels fenòmens positius i negatius. Quan una persona compleix aquests àmbits, es pot dir que és competent.

Una vegada hem assimilat això, en Zabala i Arnau (2007), proposen quatre dimensions en les que hi hauríem de ser competents a partir de l’escola:

·Social: les persones han de ser activament competents per participar activament en la transformació de la societat, utilitzant la seva intel·ligència i coneixements, sent respectuosos amb la varietat cultural i els valors de les diferents civilitzacions, amb l’objectiu de que cada vegada sigui més justa, solidaria i democràtica.

·Interpersonal: hem de ser competents per relacionar-nos, comunicar-nos i viure positivament amb els demés, hem de conèixer-los, com a individus i col·lectius, la seva història, tradicions i creences, i a partir d’aquí saber buscar solucions pacifiques als possibles conflictes.

·Personal: cada persona ha de poder comprendre’s a un mateix i als demés per mitjà, d’un millor coneixement del món, ha de saber prendre decisions a partir de la reflexió i del diàleg.
·Professional: l’escola ha de formar a les persones per a la innovació, sense deixar de ser crítiques davant la desigualtat i compromeses amb la transformació social i econòmica, que garanteixi el dret al treball i el desenvolupament de les persones. L’individu ha de ser competent per exercir una tasca professional adequada a les seves necessitats.

Per una banda, quan vaig començar a llegir 11 idees clau d’en Zabala i Arnau, em va costar perquè mai havia escoltat la paraula competència i per tant no entenia aquest terme, i poc a poc, amb el que donem a classe i seguint llegint aquest llibre ho tinc més clar, la setmana passada pensava que ja havia ampliat molt els coneixements sobre aquest terme, però aquesta setmana he vist que encara i ha més, per tant sé que em queda molt per aprendre sobre això, i en un futur espero poder aplicar-les amb els meus alumnes.

Per altra banda, aquesta setmana he après que són importants les competències en l’àmbit social, interpersonal, personal i professional. Els mestres haurien de estimular als nens des de petits, ja que són el futur, a transformar la societat, a formar un món just per a tots i amb igualtat. A més els nens deurien aprendre junts, de totes les races i edats, créixer junts, conèixer totes les cultures possibles dels nens, per a que de majors no hi hagi desigualtat social, com passa actualment. També s’hauria d’ensenyar als nens a pensar i creure en un mateix. A més de formar als alumnes per a que siguin competents a la seva futura professió, ja que actualment, no t’ensenyen així malgrat que vagis a una FP o universitat. Per a la meva opinió es necessari un canvi en l'educació urgent, i com diu Jordi Adell, "Otra política educativa"

Aprenentatge significatiu

Aquesta setmana vaig a parlar del aprenentatge significatiu, basant-me en Zabala i Arnau (2007), van distingir dos tipus d’aprenentatge:

·L’aprenentatge mecànic, es basa en la memorització d’uns continguts, de manera que es poden reproduir però, no utilitzar per resoldre problemes.

·L’aprenentatge significatiu, no es tracta només de memoritzar, si no que també es compren i és pot utilitzar de forma pràctica.

Veient aquests dos tipus de aprenentatge, crec que els alumnes haurien de anar a classe per aprendre a enfrontar-se a la vida, saber i entendre una teoria i aplicar-la a la pràctica quan sigui necessària, en comptes de memoritzar i saber-ho reproduir, sense saber-ho aplicar. Com ja vaig dir en altra entrada “Hem d’ajudar a tots el nens i treure les capacitats de cada un d’ells, i hem d’aconseguir que tothom estudiï i en acabar els seus estudis sàpiguen enfrontar-se a la vida i resoldre els problemes”

Per molt que un alumne hagi estudiat molt sobre un tema, si no l’entén i el domina no ho va poder utilitzar davant un problema a la vida quotidiana, d’aquesta manera, per a que li serveix haver estudiat molt? Llavors, els actuals i futurs professors haurem de ensenyar de manera que l’aprenentatge per part des alumnes sigui el més significatiu i funcional possible.

Al llibre 11 ideas clave Cómo aprender y enseñar competencias d’en Zabala i Arnau (2007), apareixen una sèrie d’explicacions de diversos autors que expressades en deu principis psicopedagògics:

Esquemes de coneixement i coneixements previs. Aquest principi vol dir que els nous aprenentatges han de partir dels coneixements previs, però abans hem de veure que no siguin erronis.

Vinculació significativa entre els nous continguts i els coneixements previs. El coneixement es produeix quan hi ha una relació substantiva entre els continguts previs i els nous.

Nivell de desenvolupament.  Per a que hi hagi un aprenentatge, els alumnes han de actualitzar els seus esquemes de coneixement, trobar les similituds i diferències entre allò que ja sabien i allò que es nou. Però de vegades això no es possible, perquè l’alumne no es troba a l’etapa de desenvolupament, a la qual el nou coneixement està enfocat.

Zona del desenvolupament pròxim. Aquesta zona fa referència entre la adequada distància entre el que es sap i el que es vol aprendre.  Hem de procurar que la distància no sigui ni curta ni llarga, perquè, si es així els alumnes ho veuran o molt fàcil o molt difícil i s’avorriran.

Disposició per al aprenentatge. A aquesta disposició influeixen, junt amb la capacitat cognitiva, les capacitats de l’equilibri personal, relació interpersonal i inserció social. Es a dir, si un nen veu els seus pares barallant-se, quan vagi a l’escola no tindrà ganes d’aprendre, perquè  està patint.

Significativitat i funcionalitat dels nous continguts. És important que alhora d’aprendre un nou contingut, l’aprenent li pugui atribuir un sentit. Això es compleix quan aquest contingut es presenta des de la funcionalitat.

Activitat mental i conflicte cognitiu. Per a que l’aprenentatge es produeixi, és necessari que l’alumne desenvolupi una activitat mental que faci possible la reelaboració dels seus esquemes de coneixement. D’aquesta manera apareix el conflicte cognitiu, que es imprescindible per a que l’alumne construeixi el seu coneixement.

Actitud favorable, sentit i motivació. Els alumnes han de tenir una motivació per aprendre, aquesta hauria de ser intrínseca, és a dir, que parteix del propi alumne. Si no es dona aquest cas ha de ser el mestre el que ha de motivar-lo (motivació extrínseca).

Autoestima, autoconcepte i expectatives. Les expectatives que té un mateix d’èxit són determinants per desenvolupar una actitud favorable.

Reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició. La reflexió sobre com s’ha produït un aprenentatge, el reforça i a més facilita els nous aprenentatges.

A aquesta noticia l'Adarve hi han bons exemples sobre aquests principis. 

Quan vaig fer l’ESO em vaig adonar, que estudiava per als exàmens i quan havia passat un temps no me’n recordava de quasi res. Llavors vaig començar a qüestionar-me per a que estava estudiant allò si després ho oblidaria perquè no ho sabia utilitzar en un cas pràctic, d’aquesta manera em vaig començar a desmotivar als estudis. I ara que he començat l’assignatura de Bases Didàctiques m’he donat compte de que no era cosa meva, si no de que els professors ens haurien d’haver deixat experimentar, observar i construir els nostres coneixements, a part de saber aplicar-ho per a resoldre problemes. Per això vull que els meus alumnes aprenguin experimentant, jugant, observant, creant...

A més, em dono compte de que si hi ha molts nens que han abandonat els estudis es per algun motiu, pot ser estaven desmotivats, perquè veien l’aprenentatge com ho veia jo, estudiar per a un examen i després ja no em serveix per res això que he estudiat, o pot ser que tinguessin algun problema d’aprenentatge i no poguessin assolir el nivell que es requeria a l’examen, o simplement un problema a casa seva. Si és d’aquesta manera, hem pareix molt trist i hauria de canviar aquest sistema, per un al qual tots els nens estiguin motivats per aprendre i tinguin suport per part del mestre, perquè es molt important que totes les persones tinguin una educació.

Els rols del mestre i l'alumne

La setmana passada vaig parlar sobre les diferències entre l’escola tradicional i l’escola nova o constructivista, aquesta setmana vull parlar dels tipus de mestre i l’alumne a ambdues escoles, a més dels diferents tipus de mestres que podem trobar.

Per una banda, a l’escola tradicional trobem un mestre dictatorial, que tot el que diu esta bé, perquè ell és el portador de la veritat i es basa amb el llibre de text, per tant no l’interessa l’opinió dels seus alumnes, i fins i tot fa uns anys s’utilitzava el càstig físic si no es feia el que ell volia. En la meva opinió, d’aquesta manera l’únic que ocorrerà és que els alumnes tindran por al mestre i per consegüent i que a aquests se lis llevin les seves ganes d’aprendre i explorar. Per tant, no cregueu que hi ha que canviar aquests tipus de mestres? Jo si que ho crec, els mestres deurien ser tots de la nova escola, com ja ocorre a alguns col·legis, aquest tipus de mestre és un mestre guia als alumnes en el seu aprenentatge, els orienta, els motiva a aprendre, és dialogant i pregunta l’opinió i experiències dels alumnes, i aquestes serveixen per aprendre, aquest mestre coneix les TIC i les utilitza per a que els seus alumnes puguin investigar i ampliar coneixements. No cregueu que aquest és un bon mestre i que tots deurien ser així? Els mestres de l'escola tradicional haurien de canviar.

Per altra banda, l’alumne de l’escola tradicional repeteix les paraules del mestre i el llibre de text, memoritza moltes vegades sense entendre el que estudia, no aporta coneixement, per al mestre l’alumne no sap res. Vosaltres cregueu que aquests alumnes aprenen i tenen interès per aprendre? Jo crec que aquests alumnes veuran l’aprenentatge com a un sistema de memorització i per tant no estaran interessats per aprendre. A tot això, fa uns anys que hi ha algunes escoles on l’alumne aporta la seva opinió i les seves experiències importen per a aprendre, aquest utilitza les TIC i a més investiga, observa, experimenta, construeix a partir de recerques, sap relacionar i a més treballa amb altres companys. No opineu que aquests alumnes de la nova escola estaran motivats per aprendre i gaudiran fent-ho?

Presentació

Jaume Carbonell (2008) va dir: “Los peores amigos de la profesión son el individualismo i corporativismo.” “Existen modelos o tipologías docentes que actúan como resistencia a los cambios e innovaciones.” Això vol dir, que per evolucionar cap a una nova escola del segle XXI, els mestres han de ser-ho també, han de saber adaptar-se. Segons aquest autor, poden haver-hi diferents tipus de mestres:

·El model funcionari i absentista: no fa res per canviar ni te interès, sempre utilitza el llibre de text i mai altres materials. “Su consigna es la ley del mínimo esfuerzo.”

·El model especialista: només té interès per un tema concret, i l’únic que l’interessa es la seva assignatura, no té coneixements culturals bàsics.

·El model autista o que no s’entera: està pendent de les seves coses, no s’interessa per canviar la seva metodologia i segueix utilitzant el llibre de text.

·El model nostàlgic: diu que ja no fa certes coses perquè ja las ha fet abans.

· El model basat en la queixa permanent: sempre culpa l’Administració, sense fer res per solucionar el que ell pot fer.

Segons la meva forma de mira, aquests mestres haurien d’evolucionar: el model funcionari i absentista hauria d’utilitzar nous materials, hauria de crear informació amb els seus alumnes i orientar-los en el seu aprenentatge; el model especialista no deuria de conèixer només la seva matèria, ha de tenir uns coneixements generals mínims, generalment d’educació i cultura general; el model autista o que no s’entera, hauria de canviar la seva metodologia i començar a conèixer el món que li envolta; el model nostàlgic, hauria de continuar fent activitats, no perquè ja les hagi fet ha de deixar de ferles, a més els alumnes van canviant, no sempre són els mateixos; el model basat en la queixa permanent, ha de deixar de queixar-se i posar un poc de la seva part per intentar canviar la situació que no li agrada.

En general, segons diu Jaume Carbonell (2008), un bon mestre ha de tenir: el coneixement de la infància i l’adolescència, la relació amorosa i efectiva, la relació amb la cultura, el saber fer pràctic, la innovació crítica i progressista, el compromís polític i social, el valor del testimoni, la formació permanent, la cooperació i les xarxes docents i ha de tenir raons per a l’esperança.

Com a de ser un bon docent?

En definitiva i com va dir VíctorCuevas a purposedES (2011) “Creo que es tiempo de una nueva Escuela. Creo que es tiempo de cambio. La vieja Escuela ya no nos sirve.” Y juntament amb la vella escola els mestres també han de canviar.

Per acabar vaig a posar aquest article de Jordi Adell sobre les dificultats que tenen que superar els docents per tal de aportar a cada persona uns coneixements i educació, cosa que es molt important.  

Primera setmana

L’escola actual, va sorgir com a demanda de la societat d’elit, eren molts pocs els nens que podien anar a l’escola, altres només anaven un temps i altres que mai varen anar. Aquests nens eren educats a casa seva, per la seva família, com diu en Tonnuci, l’escola era “un complement d’una cultura que naixia i es formava al si de la família.” L’escola utilitzava i segueix utilitzant el mètode propedèutic, és a dir, es prepara a l’alumne per als nivells superiors del sistema educatiu, amb el fi d’arribar a la universitat, per tant com diu en Zabala i Arnau “esta verdadera <<carrera>> siempre es selectiva, ya que no todos los ciudadanos i ciudadanas de un país que no pueden ser universitarios, y, por lo tanto, va dejando a su paso un buen número de etiquetados como <<fracasados>>.” En aquest mètode l’alumne ha de reproduir el que el mestre a dit basant-se en el llibre de text, a més el mestre és el que ho sap tot i l’alumne no sap res.

Aquest sistema educatiu, en la meva opinió te un error, i és que com diu en Zabala i Arnau “Las pruebas i los criterios de evaluación de la mayoría de exàmenes y oposiciones propician el carácter distorsionado entre la teoría i la pràctica, ya que el alumno memoriza el temario con el fin de desarrollar los conocimientos adquiridos en una prueba, y no para poder aplicarlos.” Per a que volem saber molt bé la teoria si després no ho sabem aplicar a la pràctica? D’aquesta manera el que hem estudiat no serveix per a res. El que nosaltres necessitem és saber una teoria per poder-la aplicar a la pràctica quan ho necessitem, com va expressar Montaigne “formar cabezas bien hechas, no cabezas bien llenas”.

En la segona noticia d’aquest bloc podem veure un exemple pràctic:

http://elbonia.cent.uji.es/jordi/page/2/

En la meva opinió un examen d’informàtica i internet s’hauria de fer amb un ordinador, perquè han de fer aquest examen teòric si el que importa es saber posar-ho en pràctica? Perquè no fan aquest examen a un ordinador? Si ho fessin amb un ordinador, haurien de demostrar que es saben la teoria però també que la saben aplicar a la pràctica.

Aquesta escola tradicional hauria d’evolucionar cap a un model constructivista, al qual el mestre es l’orientador de l’alumne en el seu procés d’aprenentatge, els nens han de poder fer-li preguntes i han de jugar, perquè es essencial per aprendre. En aquest article podem veure com un nen està interessat per aprendre, però la seva mestra diu que interromp la classe perquè fa moltes preguntes: http://steve-wheeler.blogspot.com.es/2012/10/questions-questions.html

En aquesta nova escola apareix “la construcció per part del nen dels seus propis coneixements.” com diu en Tonucci. Els nens han d’aprendre a relacionar-se entre ells i a saber treballar en grup, els mestre els ha de orientar i ells han d’investigar i observar, i més tard han de saber-ho comunicar a la resta dels companys. Hem d’aprofitar la tecnologia per ampliar la informació, però per utilitzar-la s’han de tenir ben clars els objectius. S’ha d’acabar el sistema d’avaluació per sancionar els alumnes, ara hi ha una diversitat, com diu en Tonucci “el nen sap, tots saben i saben coses diferents”.

En definitiva, estudiar una teoria ha de ser per a poder aplicar-la a la pràctica. Hem d’ajudar a tots el nens i treure les capacitats de cada un d’ells, i hem d’aconseguir que tothom estudiï i en acabar els seus estudis sàpiguen enfrontar-se a la vida i resoldre els problemes. Actualment, com va dir Francesc Imbernon “tenim escoles del s.XIX, mestres del s.XX i alumnes del s.XXI.” Per tant, hem d’aconseguir que els mestres i l’escola entrin al s. XXI.

Per acabar, vaig a posar dues noticies que m'han impactat, perquè no hem puc creure que pasin aquestes coses al s. XXI:

Noia paquistani tirotejada per defensar l'educació femenina

Cuidadora d'una escola per a nens especials tira a una nena autista repetides vegades contra el terra

Presentació

Hola,
Hem dic Andrea Galve i actualment estic estudiant primer d'Educació Infantil, vaig escollir aquest grau perquè magraden molt els nens petits.
A aquest bloc anire escribint semanalment sobre l'educació.