Aprenentatge significatiu

Aquesta setmana vaig a parlar del aprenentatge significatiu, basant-me en Zabala i Arnau (2007), van distingir dos tipus d’aprenentatge:

·L’aprenentatge mecànic, es basa en la memorització d’uns continguts, de manera que es poden reproduir però, no utilitzar per resoldre problemes.

·L’aprenentatge significatiu, no es tracta només de memoritzar, si no que també es compren i és pot utilitzar de forma pràctica.

Veient aquests dos tipus de aprenentatge, crec que els alumnes haurien de anar a classe per aprendre a enfrontar-se a la vida, saber i entendre una teoria i aplicar-la a la pràctica quan sigui necessària, en comptes de memoritzar i saber-ho reproduir, sense saber-ho aplicar. Com ja vaig dir en altra entrada “Hem d’ajudar a tots el nens i treure les capacitats de cada un d’ells, i hem d’aconseguir que tothom estudiï i en acabar els seus estudis sàpiguen enfrontar-se a la vida i resoldre els problemes”

Per molt que un alumne hagi estudiat molt sobre un tema, si no l’entén i el domina no ho va poder utilitzar davant un problema a la vida quotidiana, d’aquesta manera, per a que li serveix haver estudiat molt? Llavors, els actuals i futurs professors haurem de ensenyar de manera que l’aprenentatge per part des alumnes sigui el més significatiu i funcional possible.

Al llibre 11 ideas clave Cómo aprender y enseñar competencias d’en Zabala i Arnau (2007), apareixen una sèrie d’explicacions de diversos autors que expressades en deu principis psicopedagògics:

Esquemes de coneixement i coneixements previs. Aquest principi vol dir que els nous aprenentatges han de partir dels coneixements previs, però abans hem de veure que no siguin erronis.

Vinculació significativa entre els nous continguts i els coneixements previs. El coneixement es produeix quan hi ha una relació substantiva entre els continguts previs i els nous.

Nivell de desenvolupament.  Per a que hi hagi un aprenentatge, els alumnes han de actualitzar els seus esquemes de coneixement, trobar les similituds i diferències entre allò que ja sabien i allò que es nou. Però de vegades això no es possible, perquè l’alumne no es troba a l’etapa de desenvolupament, a la qual el nou coneixement està enfocat.

Zona del desenvolupament pròxim. Aquesta zona fa referència entre la adequada distància entre el que es sap i el que es vol aprendre.  Hem de procurar que la distància no sigui ni curta ni llarga, perquè, si es així els alumnes ho veuran o molt fàcil o molt difícil i s’avorriran.

Disposició per al aprenentatge. A aquesta disposició influeixen, junt amb la capacitat cognitiva, les capacitats de l’equilibri personal, relació interpersonal i inserció social. Es a dir, si un nen veu els seus pares barallant-se, quan vagi a l’escola no tindrà ganes d’aprendre, perquè  està patint.

Significativitat i funcionalitat dels nous continguts. És important que alhora d’aprendre un nou contingut, l’aprenent li pugui atribuir un sentit. Això es compleix quan aquest contingut es presenta des de la funcionalitat.

Activitat mental i conflicte cognitiu. Per a que l’aprenentatge es produeixi, és necessari que l’alumne desenvolupi una activitat mental que faci possible la reelaboració dels seus esquemes de coneixement. D’aquesta manera apareix el conflicte cognitiu, que es imprescindible per a que l’alumne construeixi el seu coneixement.

Actitud favorable, sentit i motivació. Els alumnes han de tenir una motivació per aprendre, aquesta hauria de ser intrínseca, és a dir, que parteix del propi alumne. Si no es dona aquest cas ha de ser el mestre el que ha de motivar-lo (motivació extrínseca).

Autoestima, autoconcepte i expectatives. Les expectatives que té un mateix d’èxit són determinants per desenvolupar una actitud favorable.

Reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició. La reflexió sobre com s’ha produït un aprenentatge, el reforça i a més facilita els nous aprenentatges.

A aquesta noticia l'Adarve hi han bons exemples sobre aquests principis. 

Quan vaig fer l’ESO em vaig adonar, que estudiava per als exàmens i quan havia passat un temps no me’n recordava de quasi res. Llavors vaig començar a qüestionar-me per a que estava estudiant allò si després ho oblidaria perquè no ho sabia utilitzar en un cas pràctic, d’aquesta manera em vaig començar a desmotivar als estudis. I ara que he començat l’assignatura de Bases Didàctiques m’he donat compte de que no era cosa meva, si no de que els professors ens haurien d’haver deixat experimentar, observar i construir els nostres coneixements, a part de saber aplicar-ho per a resoldre problemes. Per això vull que els meus alumnes aprenguin experimentant, jugant, observant, creant...

A més, em dono compte de que si hi ha molts nens que han abandonat els estudis es per algun motiu, pot ser estaven desmotivats, perquè veien l’aprenentatge com ho veia jo, estudiar per a un examen i després ja no em serveix per res això que he estudiat, o pot ser que tinguessin algun problema d’aprenentatge i no poguessin assolir el nivell que es requeria a l’examen, o simplement un problema a casa seva. Si és d’aquesta manera, hem pareix molt trist i hauria de canviar aquest sistema, per un al qual tots els nens estiguin motivats per aprendre i tinguin suport per part del mestre, perquè es molt important que totes les persones tinguin una educació.

Els rols del mestre i l'alumne

La setmana passada vaig parlar sobre les diferències entre l’escola tradicional i l’escola nova o constructivista, aquesta setmana vull parlar dels tipus de mestre i l’alumne a ambdues escoles, a més dels diferents tipus de mestres que podem trobar.

Per una banda, a l’escola tradicional trobem un mestre dictatorial, que tot el que diu esta bé, perquè ell és el portador de la veritat i es basa amb el llibre de text, per tant no l’interessa l’opinió dels seus alumnes, i fins i tot fa uns anys s’utilitzava el càstig físic si no es feia el que ell volia. En la meva opinió, d’aquesta manera l’únic que ocorrerà és que els alumnes tindran por al mestre i per consegüent i que a aquests se lis llevin les seves ganes d’aprendre i explorar. Per tant, no cregueu que hi ha que canviar aquests tipus de mestres? Jo si que ho crec, els mestres deurien ser tots de la nova escola, com ja ocorre a alguns col·legis, aquest tipus de mestre és un mestre guia als alumnes en el seu aprenentatge, els orienta, els motiva a aprendre, és dialogant i pregunta l’opinió i experiències dels alumnes, i aquestes serveixen per aprendre, aquest mestre coneix les TIC i les utilitza per a que els seus alumnes puguin investigar i ampliar coneixements. No cregueu que aquest és un bon mestre i que tots deurien ser així? Els mestres de l'escola tradicional haurien de canviar.

Per altra banda, l’alumne de l’escola tradicional repeteix les paraules del mestre i el llibre de text, memoritza moltes vegades sense entendre el que estudia, no aporta coneixement, per al mestre l’alumne no sap res. Vosaltres cregueu que aquests alumnes aprenen i tenen interès per aprendre? Jo crec que aquests alumnes veuran l’aprenentatge com a un sistema de memorització i per tant no estaran interessats per aprendre. A tot això, fa uns anys que hi ha algunes escoles on l’alumne aporta la seva opinió i les seves experiències importen per a aprendre, aquest utilitza les TIC i a més investiga, observa, experimenta, construeix a partir de recerques, sap relacionar i a més treballa amb altres companys. No opineu que aquests alumnes de la nova escola estaran motivats per aprendre i gaudiran fent-ho?

Presentació

Jaume Carbonell (2008) va dir: “Los peores amigos de la profesión son el individualismo i corporativismo.” “Existen modelos o tipologías docentes que actúan como resistencia a los cambios e innovaciones.” Això vol dir, que per evolucionar cap a una nova escola del segle XXI, els mestres han de ser-ho també, han de saber adaptar-se. Segons aquest autor, poden haver-hi diferents tipus de mestres:

·El model funcionari i absentista: no fa res per canviar ni te interès, sempre utilitza el llibre de text i mai altres materials. “Su consigna es la ley del mínimo esfuerzo.”

·El model especialista: només té interès per un tema concret, i l’únic que l’interessa es la seva assignatura, no té coneixements culturals bàsics.

·El model autista o que no s’entera: està pendent de les seves coses, no s’interessa per canviar la seva metodologia i segueix utilitzant el llibre de text.

·El model nostàlgic: diu que ja no fa certes coses perquè ja las ha fet abans.

· El model basat en la queixa permanent: sempre culpa l’Administració, sense fer res per solucionar el que ell pot fer.

Segons la meva forma de mira, aquests mestres haurien d’evolucionar: el model funcionari i absentista hauria d’utilitzar nous materials, hauria de crear informació amb els seus alumnes i orientar-los en el seu aprenentatge; el model especialista no deuria de conèixer només la seva matèria, ha de tenir uns coneixements generals mínims, generalment d’educació i cultura general; el model autista o que no s’entera, hauria de canviar la seva metodologia i començar a conèixer el món que li envolta; el model nostàlgic, hauria de continuar fent activitats, no perquè ja les hagi fet ha de deixar de ferles, a més els alumnes van canviant, no sempre són els mateixos; el model basat en la queixa permanent, ha de deixar de queixar-se i posar un poc de la seva part per intentar canviar la situació que no li agrada.

En general, segons diu Jaume Carbonell (2008), un bon mestre ha de tenir: el coneixement de la infància i l’adolescència, la relació amorosa i efectiva, la relació amb la cultura, el saber fer pràctic, la innovació crítica i progressista, el compromís polític i social, el valor del testimoni, la formació permanent, la cooperació i les xarxes docents i ha de tenir raons per a l’esperança.

Com a de ser un bon docent?

En definitiva i com va dir VíctorCuevas a purposedES (2011) “Creo que es tiempo de una nueva Escuela. Creo que es tiempo de cambio. La vieja Escuela ya no nos sirve.” Y juntament amb la vella escola els mestres també han de canviar.

Per acabar vaig a posar aquest article de Jordi Adell sobre les dificultats que tenen que superar els docents per tal de aportar a cada persona uns coneixements i educació, cosa que es molt important.  

Primera setmana

L’escola actual, va sorgir com a demanda de la societat d’elit, eren molts pocs els nens que podien anar a l’escola, altres només anaven un temps i altres que mai varen anar. Aquests nens eren educats a casa seva, per la seva família, com diu en Tonnuci, l’escola era “un complement d’una cultura que naixia i es formava al si de la família.” L’escola utilitzava i segueix utilitzant el mètode propedèutic, és a dir, es prepara a l’alumne per als nivells superiors del sistema educatiu, amb el fi d’arribar a la universitat, per tant com diu en Zabala i Arnau “esta verdadera <<carrera>> siempre es selectiva, ya que no todos los ciudadanos i ciudadanas de un país que no pueden ser universitarios, y, por lo tanto, va dejando a su paso un buen número de etiquetados como <<fracasados>>.” En aquest mètode l’alumne ha de reproduir el que el mestre a dit basant-se en el llibre de text, a més el mestre és el que ho sap tot i l’alumne no sap res.

Aquest sistema educatiu, en la meva opinió te un error, i és que com diu en Zabala i Arnau “Las pruebas i los criterios de evaluación de la mayoría de exàmenes y oposiciones propician el carácter distorsionado entre la teoría i la pràctica, ya que el alumno memoriza el temario con el fin de desarrollar los conocimientos adquiridos en una prueba, y no para poder aplicarlos.” Per a que volem saber molt bé la teoria si després no ho sabem aplicar a la pràctica? D’aquesta manera el que hem estudiat no serveix per a res. El que nosaltres necessitem és saber una teoria per poder-la aplicar a la pràctica quan ho necessitem, com va expressar Montaigne “formar cabezas bien hechas, no cabezas bien llenas”.

En la segona noticia d’aquest bloc podem veure un exemple pràctic:

http://elbonia.cent.uji.es/jordi/page/2/

En la meva opinió un examen d’informàtica i internet s’hauria de fer amb un ordinador, perquè han de fer aquest examen teòric si el que importa es saber posar-ho en pràctica? Perquè no fan aquest examen a un ordinador? Si ho fessin amb un ordinador, haurien de demostrar que es saben la teoria però també que la saben aplicar a la pràctica.

Aquesta escola tradicional hauria d’evolucionar cap a un model constructivista, al qual el mestre es l’orientador de l’alumne en el seu procés d’aprenentatge, els nens han de poder fer-li preguntes i han de jugar, perquè es essencial per aprendre. En aquest article podem veure com un nen està interessat per aprendre, però la seva mestra diu que interromp la classe perquè fa moltes preguntes: http://steve-wheeler.blogspot.com.es/2012/10/questions-questions.html

En aquesta nova escola apareix “la construcció per part del nen dels seus propis coneixements.” com diu en Tonucci. Els nens han d’aprendre a relacionar-se entre ells i a saber treballar en grup, els mestre els ha de orientar i ells han d’investigar i observar, i més tard han de saber-ho comunicar a la resta dels companys. Hem d’aprofitar la tecnologia per ampliar la informació, però per utilitzar-la s’han de tenir ben clars els objectius. S’ha d’acabar el sistema d’avaluació per sancionar els alumnes, ara hi ha una diversitat, com diu en Tonucci “el nen sap, tots saben i saben coses diferents”.

En definitiva, estudiar una teoria ha de ser per a poder aplicar-la a la pràctica. Hem d’ajudar a tots el nens i treure les capacitats de cada un d’ells, i hem d’aconseguir que tothom estudiï i en acabar els seus estudis sàpiguen enfrontar-se a la vida i resoldre els problemes. Actualment, com va dir Francesc Imbernon “tenim escoles del s.XIX, mestres del s.XX i alumnes del s.XXI.” Per tant, hem d’aconseguir que els mestres i l’escola entrin al s. XXI.

Per acabar, vaig a posar dues noticies que m'han impactat, perquè no hem puc creure que pasin aquestes coses al s. XXI:

Noia paquistani tirotejada per defensar l'educació femenina

Cuidadora d'una escola per a nens especials tira a una nena autista repetides vegades contra el terra

Presentació

Hola,
Hem dic Andrea Galve i actualment estic estudiant primer d'Educació Infantil, vaig escollir aquest grau perquè magraden molt els nens petits.
A aquest bloc anire escribint semanalment sobre l'educació.